La llista

Una cosa que encara no us he dit mai és que sóc una apassionada de fer llistes. I ja no només les típiques, de propòsits per cap d'any, o la de la compra... faig llistes de tot: de llibres que m'he llegit o em vull llegir, de coses que he de fer cada dia, de regals, de persones, de personatges, de.... faig llistes de les llistes que he fet...!

I com que el meu futur professional, com el de tanta altra gent, és... segurament dir incert és ser optimista (en realitat el futur és bastant cert... trist però cert), l'altre dia em vaig ofuscar i vaig entrar a Google. "No sé que hacer con mi vida". I com a resultat em van sortir bastantes pàgines de gent que exposava llistes sobre 50 coses que volen fer a la seva vida, així que... com a apassionada de les llistes que sóc, em vaig picar i vaig començar a fer-ne jo també una.

Com que la que vaig fer en aquell moment és molt generalista i molt personal ara no  la publicaré aquí, però n'he fet una altra expressament per penjar-vos-la... i el tracte és que em deixeu un comentari fent la vostra! Com qui fa la carta als reis mags! I per demanar que no quedi! jijiji

Avís: el post d'avui és completament uncensured... Si algú té escrúpols, al·lèrgia al pendoneo o vol seguir tenint una imatge de mi com a "bona nena"... que no segueixi llegint.

Llista de 20 coses sexuals que vull fer a la vida:

1- Follar en una piscina (privada, a poder ser)

2- Follar amb algú de qui no sàpiga el nom

3- Ser parella (més o menys "estable") d'una dona

4- Enrotllar-me amb una dona que es cregui heterosexual

5- Tenir un somni eròtic amb algú i fer-lo realitat

6- Donar-li a algú el millor orgasme de la seva vida

7- Enrotllar-me amb una dona pèl-roja plena de pigues (ho sento però... les adoro!)

8- Tornar a fer un trio amb una altra noia i un noi

9- Tornar a fer un trio amb dos nois

10- Fer un trio amb dues noies més (quanta teta... jujujuuju)

11- Anar a un club de swingers

12- Follar a la feina (si en tingués...) amb un/a company/a o amb el/la jefe!

13- Follar a una universitat (potser ja faig tard, però no em perdonaré no haver-ho fet!)

14- Enrotllar-me apassionadament (però sense perdre la roba pel camí) amb algun noi en una obra de teatre

15- Participar en alguna cosa "estranya"... tipus llit rodó, o similar... Em fa molt respecte, però algun cop a la vida... 

16- Haver fet un polvo als cinc continents

17- Fer l'amor a la sorra d'una cala de Menorca

18- Veure en directe com dues persones foten un clau (sense participar-hi, que sóc una mica massoca, però que sapiguen que hi sóc!)

19- Jugar amb la joguina sexual d'una altra noia, i jugar amb una altra noia amb la meva joguina

20- Aprendre a escriure escenes eròtiques calentes però gens vulgars (que tinc massa classe, jo)

Ara de debò... no és tant fàcil com sembla fer una llista així de llarga! (Tot i que sigui una en què la conclusió evident és: "tu vols follar molt, no?" jejeje). Fins a la 13 han sortit soles, però les altres set...

En fi, macos... no us queixareu, no? L'últim post de l'any és rebel·lador, arriscat i amb propòsits... ja no pel proper any, sinó per la vida en general, però propòsits, al cap i a la fi! Espero que us arrisqueu gairebé tant com jo, i que per una vegada em deixeu uns comentaris ben picants! 

Passeu una gran nit, acomiadeu l'any millor del que es mereix, i que el proper sigui més esplèndid que cap dels que heu viscut (de moment)!

No sigueu bons!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

I si...?

Bon dimarts!

Sé que pràcticament es pot dir que no he escrit en tot el mes de desembre... us demano perdó, entre que és quan més treballo, les festes i la mandra... Sempre és un mes complicat. I a més avui, enlloc de tornar amb un missatge de bon rotllo desitjant-vos bones festes, he entrat motivada per l'enuig que sento per mi mateixa.

I és que avui m'he quedat amb les ganes. Avui era el dia, estava tot planificat, i fins i tot tenia pla B per si l'A fallava... Simplement havia de coquetejar una mica, somriure i acabar enduent-me el Jordi a la butxaca. I res.. en el moment de fer el pas, m'ha entrat el pànic i quan me n'he adonat, ja li havia dit adéu. Això em passa per pensar les coses.

I és que a vegades, com a mínim des del meu punt de vista, quan has planificat què vols que passi és quan pitjor van les coses. Sempre he tingut la sensació que si m'imagino alguna cosa, passarà exactament al contrari... i és justament el que m'ha passat aquest cop. L'esponteneïtat, senyors, és imprescindible per a tot... En aquest cas, especialment per als jocs de seducció. 

Així que es pot dir que aquest post va dedicat a la gent capaç d'improvisar i quedar la mar de bé... I també és una manera d'encoratjar-vos a no quedar-vos mai amb el dubte: què hagués pogut passar? Perquè jo fa només unes hores que m'he acomiadat del Jordi i ja m'estic maleïnt els ossos per o haver-me atrevit a mirar-li els llavis, fer-me la tonta, somriure, i en un moment de "despiste" llençar-me a la piscina. Tot el que podia passar era que no hi hagués aigua! Potser ni tan sols piscina... Però ara no ho sabré mai! Imagineu-vos si realment el Jordi signifiqués alguna cosa per mi sentimentalment parlant!

No us quedeu amb dubtes! I si m'hi hagués llençat? Estaria ara escrivint al bloc, o estaria...?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Bon #dimecresAPS!! 

Com està anant la setmana? Tant si la resposta és bona com si és dolenta, porto una alegria que pot fer que millori. Especialment si sou noies heterosexuals o nois homosexuals... que per fi tornen els homes a la meva llista d'amors platònics! 

Concretament avui vinc una mica a descobrir la sopa d'all... Com quan vaig fer l'APS de la Jessica Alba... Us porto un noi que el coneixem pràcticament tots, però que l'altre dia vaig veure per casualitat una pel·lícula seva... i inevitablement me'n vaig encaparrar. Es tracta de l'actor irlandés Colin Farrell, de 35 anys i que ha fet un munt de pel·lícules, tant comercials com més desconegudes. Concretament la que jo vaig veure l'altre dia va ser The new world... El que ve a ser la Pocahontas, però amb humans... i vaia humà tenim com a John Smith! Ni més ni menys que un Farrell amb melenes i barba, que deixa sense alè. Però no m'enrotllo més i us deixo les fotografies, que és al que heu vingut avui! 

Què...? Cau la baba o no cau? Personalment m'agrada més com està amb el cabell llarg o en aquesta última foto que no pas quan porta el cabell curt... però la veritat és que no li diria que no ni amb el cabell curt, ni rapat, ni amb rastes. En fi, tant si us ha agradat com si no, agrairé els vostres comentaris!

Que passeu una bona setmana, i si teniu amors platònics perennes o caducs... compartiu-los!

Sigueu feliços!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Pescar un cérvol

Bona nit!! En primer lloc volia demanar-vos perdó per haver estat tants dies sense escriure res al bloc exceptuant els APS... Estic tenint unes setmanes mogudetes. Això de que l'any (i el món, no?) s'estiguin acabant... estressa.

Però avui necessitava entrar per explicar-vos que estic en una situació una mica complicada... I és que aquesta setmana tinc la oportunitat d'or per intentar pescar la noia que m'interessa... No sé si us havia arribat a parlar de la Marta, però recordo un post especialment inspirat en ella. Però el problema de tot plegat... és que la Marta no és un peix que jo pugui pescar. És un maleït cérvol que ni tantsols circula pel mateix riu que jo. 

Així que avui escric per queixar-me, perquè... Com es pot saber si una noia és, no és, o pot arribar a ser bisexual? Si actuem igual les que ho som i les que no! Si busques a Google imatges de dues amigues o de dues noies lligant... són gairebé iguals! Ens abracem, ens toquem les mans, ens fem elogis, anem del bracet pel carrer... 

Perquè d'acord: a l'hora de lligar hi pot haver molts dubtes i problemes. Ella pot tenir parella, pot no fer-nos cas... Però cap d'aquests casos és tant greu com no poder atreure-li pel fet de ser del sexe que som! Tota la resta, ja arribarà... Però a l'hora de lligar entre heterosexuals hi ha l'avantatge que tothom "se suposa" heterosexual fins que es demostri el contrari... (una d'aquelles coses que potser ens hauríem de plantejar, però vaja). Però i en el cas dels/les homosexuals?

I jo em pregunto: i què puc fer per estar completament segura de que la Marta és o no és bisexual, sense que sigui tremendament violent? Funcionarà allò de "i tu has provat mai de...?", o millor m'hi enfronto de cara? Tindré el valor d'atacar i còrrer el risc d'espantar-la? Perquè tampoc vull engegar la nostra amistat a pastar fang... 

I és que, senyores i senyors, mai m'havia trobat intentant lligar amb una dona que no sabés interessada en dones... I no sé si malinterpretar cada gest que fa, o si llençar ja d'una vegada la tovallola. Així que... necessito ajuda! 

Algú té algun consell? 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Feliç dimecres! 

Com va la setmana? Per fer-la menys feixuga i més agradable us porto un nou APS... també suggerit per un lector! És més... per una lectora! Sembla a ser que tot i que es mantinguin en l'ombra... les lectores existeixen! 

I la noia APS de la setmana és la Clara Alonso, una model espanyola resident a Estats Units... de 24 anys, i que ha treballat a un munt de firmes. Personalment, de cara la trobo bastant fascinant... sobretot perquè a primer cop d'ull, fent una recerca simple a Google, m'ha fet la sensació que sempre fa cara d'estar enfadada, i els pòmuls ben marcats que té ho reafirmen. Però després he entrat al seu bloc, on penja fotografies d'ella sense quilos de maquillatge, i he descobert que no, que també pot fer cara de relaxada i que està molt bonica quan ho fa.

Què hi dieu? Físicament ja sé que no és un atac al cor com ho era la Paula Prendes... però no trobeu que és realment bonica?

Gràcies Marta pel suggeriment!

En fi, gaudiu molt dels vostres amors (platònics o no) i sigueu dolents!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Bon dimecres!!

Com va la mitja setmana? Després de la petita confusió sobre el grau de feminitat de l'altre dia... Us porto un APS molt especial! No només perquè jo diria que és un clar exemple de la feminitat en estat pur, sinò perquè és el primer suggeriment popular d'APS! No es tracta de que jo hagi deixat d'enamorar-me setmanalment... però de tant en tant, les propostes s'agraeixen! Així que si sabeu d'algú que pot fer les delícies de Bastet, comenteu i proposeu!

Però anirem al gra... Aquesta setmana us porto a una noia bastant explosiva, una morena d'aquelles d'agafa't fort que venen corbes. Es tracta de la periodista i actriu Paula Prendes, de 28 anys i nascuda a Gijón, que ha treballat al programa de la Sexta Sé lo que hicisteis, ha sigut reportera de MTV, i va fer una passada molt fugaç per la ràdio. També és d'aquelles noies que per ser tant increïbles... és una mica difícil trobar fotografies d'ella vestida completament... però no ens queixarem, no?

 

Una mica d'excès de maquillatge als ulls pel meu gust (ja els té prou impressionants sense), però en general... Déu ni do amb la presentadora, no? Què us sembla a vosaltres? Teniu ja un APS preferit? 

I gràcies a l'ànima caritativa que m'ha fet el favor de presentar-me aquest bombonet!

Sigueu tant dolents com us deixin!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

To be or not to be (femenina)

Bon dilluns! Per començar la setmana avui vull fer una reflexió que pot semblar una mica abstracte, però que fa un parell de dies que no em trec del cap. I és que aquests dies que no he publicat he estat de viatge, i me n'he adonat que sóc una persona bastant diferent a les noies que tinc al voltant. No em malinterpreteu. Adoro la feminitat, i com que precisament això és el que m'agrada en una noia, crec que ho potencio en mi mateixa. Però a la vegada... aquest viatge m'ha servit per adonar-me que la societat potser no té el mateix concepte de feminitat que jo. 

M'explicaré: me n'he anat amb unes quantes amigues, i viatjàvem sense facturar maleta, així que portàvem només bosses de mà (en les quals, teòricament, no es pot portar líquids de més de 100ml). Doncs resulta que jo em vaig endur un pot petit de xampú, un de sabó pel cos, un desodorant, pasta de dents i raspall, una pinta, i para de comptar. M'imagino que els nois direu: "i què més vols endur-te?"... O com a mínim, això és el que vaig pensar jo: si me'n vaig només uns dies, no puc necessitar res més. Doncs resulta que les meves companyes de viatge, que són molt més femenines que jo, sí que ho van fer! El suavitzant, les cremes per les mans i la cara, l'espuma, la colònia, el maquillatge... 

I clar, realment anaven molt més boniques que jo, però... és que mai a la vida em sortiria de dins agafar tot això per anar de viatge! I que consti en acta que no estic criticant pas a les meves amigues, eh? Al contrari... em sembla sorprenent que tot això els surti instintiu!

Llavors la meva pregunta és: sóc poc femenina? És això el que fa que una dona ho sigui o no? La IEC (com de costum en aquest bloc) no aporta molta claredat en el tema... Només defineix la feminitat com el conjunt de característiques atribuïdes tradicionalment a la dona, com la delicadesa i la discreció. Tampoc sé si són les dues primeres paraules en les quals pensaria algú a l'hora de descriure'm. 

Però és que des del meu punt de vista... la feminitat és molt més! En fi... que avui us demano molt siusplau que m'ajudeu: què és per vosaltres una noia femenina? És una qualitat bona, o és dolent intentar ser-ho? Simplement, una dona pel fet de ser-ho ja és femenina? Estic una mica perduda...

En fi, tant si sou femenins, masculins o neutres... Gaudiu tant com pogueu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

01000110100111

Fa dies que estic pensant en un tema per parlar-vos, que a mi em sembla que té molt i molt mala fama i que és molt injust que la tingui. És un d'aquells temes que pot incomodar a certa gent, però que jo crec que molts no saben ben bè de què es tracta i per això en tenen aquesta imatge. En tot cas, aquí teniu una definició treta de la màniga i una defensa aferrissada del cibersexe!
Anirem a pams. En primer lloc he de dir que quan poso "cibersexe" al google puc entendre per què té tanta mala fama aquesta pràctica... Sembla una rambla plena de cartells on hi digui "Vull sexe i no en puc tenir... em consoles?". Quan al meu parer el cibersexe pot ser bastant més que això. Per ser tant clara com vull ser i no deixar-me res m'he fet un esquema responent a les sis preguntes bàsiques... i m'ha agradat, així que us ho deixo ben esquematitzat i més clar que l'aigua!

Què. Malgrat tota l'aura de misteri, de marranada o de freak que envolta el cibersexe, cal dir que no és més que un joc. És una eina per crear-se fantasies i excitar-se de cara a masturbar-se. Consultant wikipedia he vist que allà defineixen el cibersexe com part del sexe virtual, que també inclou el sexe telefònic. 


Qui. En aquest cas, amb qui. Jo crec que aquí ja entra en joc com de desesperat va cadascú... Com a defensora del sexe entre amics que sóc, no puc sinó proposar un amic amb qui es tingui confiança i tensió sexual, però (com en el cas del sexe en companyia), hi haurà qui prefereixi a desconeguts que a amics. L'altra opció clara és amb la parella, si se'n té, per aprofitar els moments en què no es pot estar amb ell/a.


Com. Aquesta és la pregunta clau de la qüestió. Jo diferenciaria clarament entre dos tipus de cibersexe: el que es realitza amb una webcam, és a dir, que la motivació per excitar-se és la mateixa que quan es mira pornografia, però sabent que la persona del davant és "real", està motivada i veient-nos; i la que a mi més m'agrada: la versió "literària". Jo n'hi dic així perquè basicament consisteix en escriure i llegir (o en parlar i escoltar si fos telefònic) en una conversa picant. Jo diria que "l'excusa" més habitual és expressar per escrit allò que ens agradaria estar fent en aquell moment, però a l'hora de la veritat es tracta de parlar de qualsevol cosa que ens resulti excitant.


Quan. Converses sobre sexe sempre surten, tard o d'hora, i jo crec que per internet encara més, ja que no veure l'expressió de l'altre pot ajudar a vèncer la timidesa. "Després podem fer veure que no hem tingut aquesta conversa". I per mi la clau és, simplement, no posar fre a aquesta conversa sobre sexe. Es comença explicant les fantasies, les experiències viscudes, etc... i que acabi com acabi.


Per què. Com qualsevol joc, suposo que l'objectiu bàsic és passar-s'ho bé. És per això que s'ha de fugir d'aquella imatge tant típica i horrible de mentir a l'altre persona... "Què portes posat?"... Una cosa és que ens agradi pensar en com es motivarà l'altre pel que poguem dir... i una altra molt diferent és dir el que sabem que hem de dir, perquè confessar que anem amb xandall és quedar malament. Si és un joc se n'ha de gaudir, i sinó no val la pena jugar-hi. I per l'amor de déu... Imaginació, per favor! No caiguem en aquests tòpics tant absurds! Si estic a casa a ple hivern navegant per internet no aniré amb un conjunt de calces i sostens de setí! Aniré amb la samarreta més horrible que tingui per casa, així que no pregunteu el que no voleu saber!


On. Està bé, no hi ha on, només volia que quedés quadrat en les sis preguntes. On? On us doni la gana i hi hagi un ordinador!




I ara ja sabeu... preguntes, crítiques, experiències, retrets, alabances (sí, és correcte dir-ho així en català), i altres aquí a baix on posa "comentaris". S'accepta de tot excepte virus i escopinades.


Feu marranades, que és sa i divertit!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Ecs! (2a part)

Per als qui no fa molt que us passegeu pel meu bloc us explicaré que fa uns mesos vaig escriure un post extremadament optimista sobre les relacions d'ex-parelles. En algunes de les coses que hi deia segueixo estant d'acord... basicament en què no hi ha dues relacions iguals, i que per tant cada cas és un món i no ens podem deixar guiar només pel que ens diuen els altres i obviar el que sentim. 

Però em sento amb l'obligació de corregir el meu optimisme (que de normal és una característica de la qual no vaig sobrada) per explicar-vos el canvi de rumb que ha près la meva opinió. I és que, per molt que jo assegurés el contrari, quan vaig escriure aquell text jo seguia penajda de la Marta. Sí, que vols fer-hi, n'hi ha que som capquadrats i que no ens rendim amb facilitat. Així que quan jo estava tant i tant contenta per haver solucionat els malsentesos amb ella... En realitat ara penso que simplement em sentia feliç de saber que no havia d'oblidar-me'n, que ens seguiríem veient i fent més o menys "com si no hagués passat res". 

Però hi ha hagut un moment... en què he passat a tenir la mateixa opinió que la majoria de gent (que tampoc és una cosa que m'agradi, ni de la qual fardar, però vaja). Per una vegada a la vida, he d'admetre que potser tenen raó. Potser (i segueixo dient que només potser, que cada parella té una manera de funcionar diferent) el primer pas per a que es tanqui una ferida és deixar de tocar-la. Fa mal acceptar-ho, i més mal va fer decidir-ho... però personalment penso que és el millor que es pot fer. També us diré que, malgrat que jo penso això, la Marta no ho necessitava pas, i ho hagués pogut superar (de fet, quan jo m'estava plantejant de superar-ho definitivament, ella ja ho havia fet) sense necessitat de prendre distància. Com dic... cada persona és un cas diferent i li van bé coses diferents. Quedeu-vos amb aquest missatge, i no amb la visió optimista de fa uns mesos, ni amb la pessimista d'avui.

I per si teniu curiositat, avui en dia crec que me n'estic ensortint prou bé, de construir la meva nova vida. 

I ara... comenteu! Com aneu vosaltres d'ecs? Seguiu tenint-hi relació? Creieu que es pot superar una ruptura sense allunyar-se de la persona estimada?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Viure a poc a poc

Ja d'entrada us aviso, per a que els qui no tingueu estómac no seguiu llegint, que avui m'he llevat bastant més romàntica de l'habitual. I per celebrar-ho, o lamentar-ho (ja ho veurem), vull parlar de la sensació de viure a poc a poc. 

Jo he estat amb parella durant molt de temps, com ja havia deixat entendre, i ara que estic gaudint de la solteria, hi ha algunes coses que enyoro molt. Algunes d'elles, sens dubte, són les abraçades i la sensació d'uns llavis acaronant els meus. 

I una altra de les coses que trobo molt a faltar són aquells moments en que sembla que el temps s'ha aturat. Moments en què a mi em fa la sensació que visc a poc a poc, gaudint i assaborint cada detall intensament. Parlo d'aquelles estones perdudes al llit del nostre amant, o a la dutxa, o allà a on sigui, de carícies i converses a mitja veu, de dibuixar amb un dit a la pell de l'altre, de riure contra els seus llavis i jugar amb una manta.

La gent acostuma a dir una frase que em sembla considerablement lletja que diu que un pot enamorar-se del fet d'estar enamorat. La meva pregunta és: com s'aconsegueix no fer-ho? Vull dir... hi ha algú a qui no li agradi aquesta sensació? Després ja arribaran els malentesos, els problemes, o el que sigui que hagi d'arribar... però pot algú no enamorar-se dels jocs de seducció (que no acaben per molt que ja tinguem una parella, o si més no que "no haurien d'acabar"), de les mirades còmplices, i dels moments de desconnexió i tranquil·litat? Si es pot, que algú me'n doni la recepta. 

Viviu lentament i no deixeu que se us passi de llarg!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Foto: Ohsex.

Amor platònic setmanal

Feliç novembre, i feliç dimecres!

Per començar el mes amb bon peu us porto una nova entrada d'APS. He de dir que si fos justa o igualitària aquest amor platònic hauria de ser un noi... però com les noies heterosexuals i els nois homosexuals s'abstenen de comentar al bloc i no deixen pistes de la seva existència... Em veig obligada a afavorir aquells a qui els agraden les dones! (Ja sabeu la solució per a que posi nois, no?)

D'altra banda, avui porto una noia una mica diferent... perquè no és una d'aquelles persones de qui un es queda enganxat de cop i volta, al veure-la, amb la boca oberta i a punt de cridar: "però com es pot ser tant atractiu?!!". No, no és el cas... i en realitat a mi em va costar molt adonar-me que té un punt molt interessant. 

No hi donaré més voltes. Es tracta de l'actriu anglesa Michelle Dockery, que està a punt de fer els 30 anys i que s'ha fet més o menys coneguda pel seu paper a la sèrie Downton Abbey (que, per cert, si us agraden les històries clàssiques -en aquest cas, principis del segle XX-, us recomano molt). 

 

Sí, ho sé... a les fotos que he escollit sí sembla una d'aquestes noies per caure d'esquena. Serà que a la sèrie, que sempre porta el cabell recollit i fa el paper d'una noia bastant freda i calculadora (un personatge que, al meu parer, fa molt bé) no se la pot veure ben bé. Tinc ganes de veure-la interpretar algun altre paper per gaudir d'una Michelle més apassionada.

Què hi dieu? La coneixíeu? Us alegreu de conèixer-la? La coneixereu millor? Quina nota li poseu a l'APS d'avui?

Divertiu-vos i busqueu amors platònics allà on aneu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Passió escènica

Per fi és divendres! Espero que, tant si heu de treballar aquests dos dies com si no, tingueu un gran cap de setmana!

Avui vull parlar-vos d'una de les meves passions (no, no són els jocs de seducció, us heu equivocat... tot i que per poc!): el teatre. Potser ho he insinuat en alguna altra ocasió, però gairebé es podria dir que tota la meva vida he estat fent teatre, més o menys, a classe o pel carrer, i ara he recuperat aquest hobbie i només us puc dir que... n'estic enamorada. Si alguna vegada he estat enamorada d'alguna cosa, us asseguro que és dels exercicis teatrals, del fet de buidar-se interiorment i oblidar-se de qui és un mateix per tal de poder ser una altra persona. De plorar per crims que no he comès, d'enamorar-me de persones que no m'agraden i de sentir que tinc el domini de les meves emocions.

Potser tot es limita a això... a sentir-se propietari d'un mateix.

Però malgrat que pugui semblar el contrari, aquest post no és per parlar de mi, sinó per explicar-vos una cosa molt curiosa que passa quan un fa teatre, i que alguns no saben. I és que encara que estiguem en un grup petit, amateur, o no en sapiguem gaire, o el que sigui... a classe de teatre un està meravellosament succeptible, obert a totes les emocions que corren entre uns i altres i es creen conexions inexplicables. Miraré de fer-ho més creïble, perquè segurament no m'esteu creient. El teatre consisteix en sentir i dir allò que el nostre personatge ha de sentir i dir, de manera que ens podem trobar estimant a algú que... no estimem, o dient-li coses que mai li diríem a aquell actor a qui amb prou feines coneixem que tenim al davant. 

I ningú és de pedra... Ahir només li vaig agafar les mans a aquest actor, i per la mirada que em va fer, al baixar de l'escenari tenia unes ganes boges d'abraçar-lo.

Que què pretenc dir amb tot això? Que feu teatre! És divertit, fa que ens coneguem més a nosaltres mateixos, crea addicció i... es lliga! Què més es pot demanar?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Microones

Una vegada el Jordi em va explicar que una noia que li agradava havia estat jugant amb ell per acabar deixant-lo amb les ganes. Per evitar dir-li d'una manera més ofensiva, des de llavors va passar a ser la "noia microones", que com diu el Jordi: escalfa però no cuina. 

Així que escric per reflexionar sobre les persones que, conscientment o no, només escalfen. Realment crec que és un tema que pot donar per molt, perquè hi ha multitud de factors que poden acabar fent-nos quedar com a uns autèntics microones... Si es fes allò de "qui no ho hagi fet mai, que llenci la primera pedra"... ben bé hauria d'amagar la mà.

I és que hi ha qui realment ho fa per "maldat", perquè realment no té cap intenció de consumar allò que està escalfant... i simplement es diverteix creant falses expectatives, però també hi ha els qui ho fan "per accident". Seria el meu propi cas, en alguna desafortunada ocasió, o el cas d'un altre Jordi de la meva vida... que apareix cada X temps per escalfar-me insistint en unes fanasies de les quals ja no em crec ni una sola paraula... I que realment no sé si ell es creu, perquè hi ha altres persones involucrades en la fantasia i no depèn d'ell que s'acabi cumplint o no. Però no falla, quan jo ja ni hi penso, reapareix per posar-me tant calenta com pot i després desapareix deixant-me amb les ganes... Fins d'aquí uns mesos.

De totes maneres, ja posats a confessar frustracions màximes... Per mi la pitjor experiència va ser la de la Marta, que em va temptar... I se'n va desdir quan ja hi èrem! La meva pregunta és: què se'n treu d'això? Perquè personalment aquestes (escasses) ocasions en que he acabat retirant-me del joc abans d'hora, l'únic que en trec és sentir-me realment malament per haver frustrat a algú altre! 

M'imagino que pràcticament ningú es deu considerar a sí mateix un microones, però per si de cas algú ho fa i llegeix això... Quina és la gràcia?!

I per la gent normal: quina és la vostra experiència microones?

En fi, jugueu molt, escalfeu... i cuineu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

L'armari (o la màscara)

Avui vull parlar d'un tema del qual ja s'ha dit pràcticament de tot... però em ve de gust explicar les meves motivacions. I és que, senyores i senyors, m'he tret la màscara.

La major part de la gent important per mi ja fa temps que coneix què s'amaga dins del meu armari... tot i que en realitat no sigui més que mig armari. Però hi havia algú que no ho sabia, i que fa un any mai m'hagués plantejat que ho sabés algun dia... però les coses canvien, les motivacions també i les persones en qui confiem van i venen. Així que, després de reflexionar-ho durant unes setmanes, he dit a casa que sóc bisexual. 

No va ser un moment especialment fàcil, no us enganyaré. Però havia arribat un punt en què, tot i que segurament semblarà una exageració, necessitava que se'm conegui, no tenir la sensació que visc amb gent que realment no sap... dir res de mi seria exagerar, però si més no, una part molt visceral de mi mateixa. 

Així que em vaig plantar allà davant... vaig lluitar contra un atac de nervis que amenaçava amb apoderar-se de mi i fer-me sortir corrents, i ho vaig deixar anar. Així, tal qual: SÓC BISEXUAL. La conversa de després va ser una mica tensa, bastant estranya i molt surrealista... Però en vaig sortir viva, i la notícia va ser... prou ben rebuda, si bé no amb cap tipus d'alegria, sí amb alguna cosa molt similar al respecte. 

I la veritat és que, tot i que just després d'haver-ho fet em va entrar l'atac de pànic que havia estat contenint, un cop em vaig tranquil·litzar i vaig assumir què havia fet... Em sento molt més alliberada, molt més sincera, molt millor. 

Així que sí... sóc molt conscient que és un pas difícil, i que no tothom ho té tant fàcil com ho he tingut jo. Però el meu consell en general, si teniu una família "normaleta" i mínimament tolerant, és que trobeu el vostre moment (tampoc cal forçar-se a dir-ho... ja us dic que fa un any ni m'hagués imaginat quins motius em podien portar a treure'm la màscara) i feu el pas. I si ho feu, expliqueu-m'ho!

Estimeu, parleu-ne i sigueu feliços!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Oda a l'amor propi

Bon dia!

Feia molts dies que pensava en escriure un post sobre l'acte sexual en solitari... En realitat des que vaig llegir un article altament pertorbador, que assegurava tenir les claus de les diferències en la masturbació entre homes i dones. Bàsicament era un seguit de tòpics i d'absurds, exposats l'un darrere l'altre fins al punt que vaig haver d'allunyar-me del ordinador per respirar fons abans de contestar amb tota la cortesia que vaig poder... Després em vaig adonar que pertany a les joventuts cristianes i vaig haver de tornar a marxar per respirar. Us el linko per si teniu curiositat... però aviso que una de les coses que diu és que la majoria de dones s'inicien en el sexe per accident o per ser víctimes d'abusos, i que si després es masturben és perquè estan confoses i volen recrear-ho. I pretèn ser un article seriós.

En canvi avui he trobat un altre article... Simplement fantàstic: "Mi propuesta es sencilla: deberíamos quejarnos menos, y pajearnos más". Serà difícil expressar la meva opinió després d'haver llegit un escrit tant radical ("Miles de mujeres con cara de culo, podrían hacer algo por ellas mismas, y por el resto del mundo"), però ho intentaré. 

En realitat un dia vaig començar a comentar la meva opinió al respecte, arrel d'una pel·lícula que havia vist... però em ve molt de gust ser més contundent amb el tema, i com que el bloc és meu... Ho faré. 
I és que em preocupa realment que part dels tòpics que vaig trobar en aquell article dels cristians, segueixen molt més arrelats del que poguem pensar alguns liberals. Personalment crec que jugar amb les pròpies mans (o amb joguines, però d'això si un cas ja en parlaríem més endavant) és una costum altament saludable, i que no hem de deixar mai, tinguem parella, estiguem solters, anem més desesperats o menys. El sexe compartit serveix per alliberar tensions, però el sexe en solitari també! I personalment crec que ajuda a augmentar l'autoestima, no sé si perquè aprenem a conèixer i valorar el nostre cos, o perquè després d'un orgasme ens sentim més satisfets i ho veiem tot d'un altre color. 
Però malgrat tot això... hi ha molta ignorància! Hi ha molts homes que encara es creuen allò de que les dones no ens toquem, i hi ha moltes dones... que realment no ho fan! Un cas ben clar és el de la Marta... és una noia preciosa. Té uns ulls fantàstics, un somriure meravellós i un cos que, si bé no és una escultura, no crec que gaire gent (per no dir ningú, que ja se sap que pels gustos es van fer els colors) rebutgés. M'agrada, clar que m'agrada, ho ha fet sempre... però es creu tant poc... atractiva, femenina, bella, fantàstica! I tot i que no m'ho ha dit mai, estic segura que no té com a hobbie això de jugar amb sí mateixa. És més, jo crec que està conveçuda que només amb satisfer la seva parella ja en tindria prou. No dic que no tingui orgasmes, segur que sí... però està tant pendent de l'altre que...

Me n'he anat del tema. Però és que considero imprescindible saber-se satisfer a un mateix per poder: gaudir de debò del sexe i deixar que un altre et satisfaci, i ser una persona alliberada i mínimament segura en aquests temes. 


Sóc una exagerada, o opineu el mateix? Aquesta vegada agraïria de debò les vostres respostes (i no em val allò de "no puc respondre perquè llavors se sabria qui sóc"... que els comentaris poden ser anònims!).


Gaudiu dels vostres cossos, masturbeu-vos, i que tingueu un bon dia!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Parlem-ne

Parlar de sexe és una d'aquelles activitats socials que poden estar més o menys ben vistes però que jo simplement adoro. I la veritat, serà perquè tinc un bloc rosa, o perquè vaig sumant espelmes, o perquè estic envoltada de gent que mola molt... però em fa la sensació que al meu voltant cada vegada es parla més de sexe! O si més no, amb més gent diferent...

L'altre dia vaig tenir una conversa molt interessant amb el Jordi i la Marta sobre les nostres experiències sexuals... en un bar, mentre el Jordi no feia més que mirar les taules del voltant per intentar descobrir si ens escoltaven. Segurament que ho feien, perquè realment la nostra conversa era sumament interessant, però la veritat és que a mi poc m'importa... Sí que és cert que és un bar al que anem sovint, el Jordi, la Marta i jo... però no crec que deixin de servir-nos per tenir converses més o menys picants, no?

I no estic del tot segura de què ho fa, que sigui tant interessant i popular el fet de parlar de sexe... Però suposo que ens sentim alliberats d'antics tabús que nosaltres ni tant sols vam viure, quan ho fem. I si, a més a més, som les dones les qui iniciem la conversa, a més de tabús trenquem tòpics... així que no crec que pugui ser millor. 

A més, el que més m'agrada... és que quan en parlem, ho "naturalitzem", fem que aquelles experiències que es tenen en privat i que sembla que hagin de ser secretes... passin a ser una part més de la nostra vida. És cert, vaig deixar al Jordi bloquejat durant uns minuts... però, què millor que entendre que la sexualitat, com tota la resta, es pot viure de moltes maneres diferents, que de mans d'una persona amiga?

Ja que parlo del tema, i per si algun lector passa per aquí, és usuari del piu-piu i l'hi interessa, us volia aconsellar seguir dues comptes que són realment interessants i que parlen precisa i constantment de sexe: @laspornografas (un grup de dones periodistes i eròtiques) i @sexlecciones, dues comptes molt actives i profundament interessants!

I vosaltres... quines experiències m'expliqueu?

Parleu molt i porteu-vos malament!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Bye, bye, my dear!

A principis d'aquesta setmana sortia als mitjans la notícia que el número de divorcis a Catalunya va augmentar un 7% durant el 2010, i que les estadístiques situen el nostre país com a capdavanter dels divorcis a Espanya, a diferència de comunitats com Castella i Lleó, o Extremadura, que estan a la cua de nombre de divorcis. 

I per què us explico això? Perquè em va fer pensar molt aquesta notícia... deixant de banda qüestions polítiques, la pregunta és: per què? El fet que ens separem més, significa que som... més intel·ligents, perquè no ens sometem a la doctrina cristianista de "estaràs amb aquesta persona tota la vida, per molt que pateixis"? O som... més egoïstes, o menys pacients? Ens oferim menys oportunitats els uns als altres, volent que la parella sigui perfecte per nosaltres... a poder ser des d'ahir? 

O és que en realitat el que som és més estúpids, perquè ens creiem el conte de les pel·lícules americanes on se'ns deixa ben clar que ell/a és qui ens ha de fer feliç, enlloc de ser-ho per nosaltres mateixos? 

En aquest sentit l'altre dia també vaig llegir una Contra de la Vanguardia, que realment us recomano perquè la vaig trobar molt interessant (malgrat tot, he de confessar que sóc bastant fan de les contres en general...). En aquesta li feien una entrevista a Rafael Santandreu, un psicòleg clínic, que em va recordar les estadístiques aquestes dels divorcis... "Creer que tu pareja tiene que hacerte feliz es mucho exigir y te amargará cada vez que algo falle. Yo creo que si Romeo y Julieta se hubieran casado, su matrimonio no habría durado más de un año". 

És això, doncs? Estem tant admirats per la idea d'un amor que no deixi espai per a res més en el nostre món que intentem imitar a Romeu i Julieta? I també em va encantar una altra cita de l'entrevista on deia que l'amor dependent "ese que nos transmiten continuamente a través del cine o la música ("Sin ti yo muero"), es un mensaje neurótico..."

Què hi dieu vosaltres? Som més intel·ligents, més egoïstes, menys pacients, o més estúpids?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Feliç dia de la bisexualitat!!

Sí, existeix el dia internacional de la bisexualitat, i és precisament avui, 23 de setembre!

Anirem a pams. Sóc una mica reticent a tot el que s'engloba dins del denominat "orgull gay", en què al meu parer l'únic que es fa és recordar als heterosexuals tots els tópics que han creat sobre els homosexuals... Plomes, maquillatge, purpurina i cridòria. Personalment crec que cadascú ha de gaudir (i sentir-ne orgull, clar que sí!) a casa seva... I respecto que es facin rues o cavalgates, eh? Però no crec que m'hi trobeu mai.

Malgrat això, i com ja sabeu que sóc una mica contradictòria o paradoxal... Vull celebrar el dia de la bisexualitat! No se celebra el dia de... tot? Del pare, de la mare, del nen, del teatre, de la música, de la dona, d'internet... Si fins i tot la migranya té un dia internacional! Així doncs... ho celebraré a la meva manera!

Per això, us proposo un post diferent... un tastet de cada cosa, algunes curiositats, els noms d'alguns famosos bisexuals, algun vídeo, etc! Que en gaudiu!

La curiositat més sorprenent que he trobat buscant sobre bisexualitat és la següent... Sabies que existeixen els calamars bisexuals? (Més o menys... jiji)


Us deixo un anunci d'Ikea, que a part de ser innovadors tenen per costum això d'intentar ser creatius... A viam si us agrada! 

I ha arribat el moment que estaveu esperant des que vaig obrir aquest bloc... Cotilleo de famosos!! Crec que alguna vegada ja us he parlat de la meva tant estimada i odiada Anna Paquin (...per què no desapareix i prou? Estic malgastant molt temps de la meva vida parlant d'aquesta noia! jejeje) és bisexual! Igual que el cantant Mika, o la cantant i... freak Lady Gaga... Sobre l'actor Gerard Butler (300, The Phantom of the Opera, etc) no està tant clar... tant aviat surt a les webs roses que ho desvela, com que ho desmenteix... Deu estar indecís. Qui no tenen cap dubte sobre la seva sexualitat són l'actriu Megan Fox, i el Billie Joe Armstrong, cantant de Green Day. Altres noms que poden sonar-vos són el de la Drew Barryomre, el de l'actor Alan Cumming, el de la cantant Fergie, i un llarg etc.

Feliç dia!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.