Passió escènica

Per fi és divendres! Espero que, tant si heu de treballar aquests dos dies com si no, tingueu un gran cap de setmana!

Avui vull parlar-vos d'una de les meves passions (no, no són els jocs de seducció, us heu equivocat... tot i que per poc!): el teatre. Potser ho he insinuat en alguna altra ocasió, però gairebé es podria dir que tota la meva vida he estat fent teatre, més o menys, a classe o pel carrer, i ara he recuperat aquest hobbie i només us puc dir que... n'estic enamorada. Si alguna vegada he estat enamorada d'alguna cosa, us asseguro que és dels exercicis teatrals, del fet de buidar-se interiorment i oblidar-se de qui és un mateix per tal de poder ser una altra persona. De plorar per crims que no he comès, d'enamorar-me de persones que no m'agraden i de sentir que tinc el domini de les meves emocions.

Potser tot es limita a això... a sentir-se propietari d'un mateix.

Però malgrat que pugui semblar el contrari, aquest post no és per parlar de mi, sinó per explicar-vos una cosa molt curiosa que passa quan un fa teatre, i que alguns no saben. I és que encara que estiguem en un grup petit, amateur, o no en sapiguem gaire, o el que sigui... a classe de teatre un està meravellosament succeptible, obert a totes les emocions que corren entre uns i altres i es creen conexions inexplicables. Miraré de fer-ho més creïble, perquè segurament no m'esteu creient. El teatre consisteix en sentir i dir allò que el nostre personatge ha de sentir i dir, de manera que ens podem trobar estimant a algú que... no estimem, o dient-li coses que mai li diríem a aquell actor a qui amb prou feines coneixem que tenim al davant. 

I ningú és de pedra... Ahir només li vaig agafar les mans a aquest actor, i per la mirada que em va fer, al baixar de l'escenari tenia unes ganes boges d'abraçar-lo.

Que què pretenc dir amb tot això? Que feu teatre! És divertit, fa que ens coneguem més a nosaltres mateixos, crea addicció i... es lliga! Què més es pot demanar?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.