Ecs! (2a part)

Per als qui no fa molt que us passegeu pel meu bloc us explicaré que fa uns mesos vaig escriure un post extremadament optimista sobre les relacions d'ex-parelles. En algunes de les coses que hi deia segueixo estant d'acord... basicament en què no hi ha dues relacions iguals, i que per tant cada cas és un món i no ens podem deixar guiar només pel que ens diuen els altres i obviar el que sentim. 

Però em sento amb l'obligació de corregir el meu optimisme (que de normal és una característica de la qual no vaig sobrada) per explicar-vos el canvi de rumb que ha près la meva opinió. I és que, per molt que jo assegurés el contrari, quan vaig escriure aquell text jo seguia penajda de la Marta. Sí, que vols fer-hi, n'hi ha que som capquadrats i que no ens rendim amb facilitat. Així que quan jo estava tant i tant contenta per haver solucionat els malsentesos amb ella... En realitat ara penso que simplement em sentia feliç de saber que no havia d'oblidar-me'n, que ens seguiríem veient i fent més o menys "com si no hagués passat res". 

Però hi ha hagut un moment... en què he passat a tenir la mateixa opinió que la majoria de gent (que tampoc és una cosa que m'agradi, ni de la qual fardar, però vaja). Per una vegada a la vida, he d'admetre que potser tenen raó. Potser (i segueixo dient que només potser, que cada parella té una manera de funcionar diferent) el primer pas per a que es tanqui una ferida és deixar de tocar-la. Fa mal acceptar-ho, i més mal va fer decidir-ho... però personalment penso que és el millor que es pot fer. També us diré que, malgrat que jo penso això, la Marta no ho necessitava pas, i ho hagués pogut superar (de fet, quan jo m'estava plantejant de superar-ho definitivament, ella ja ho havia fet) sense necessitat de prendre distància. Com dic... cada persona és un cas diferent i li van bé coses diferents. Quedeu-vos amb aquest missatge, i no amb la visió optimista de fa uns mesos, ni amb la pessimista d'avui.

I per si teniu curiositat, avui en dia crec que me n'estic ensortint prou bé, de construir la meva nova vida. 

I ara... comenteu! Com aneu vosaltres d'ecs? Seguiu tenint-hi relació? Creieu que es pot superar una ruptura sense allunyar-se de la persona estimada?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.