Ja d'entrada us aviso, per a que els qui no tingueu estómac no seguiu llegint, que avui m'he llevat bastant més romàntica de l'habitual. I per celebrar-ho, o lamentar-ho (ja ho veurem), vull parlar de la sensació de viure a poc a poc.
Jo he estat amb parella durant molt de temps, com ja havia deixat entendre, i ara que estic gaudint de la solteria, hi ha algunes coses que enyoro molt. Algunes d'elles, sens dubte, són les abraçades i la sensació d'uns llavis acaronant els meus.
I una altra de les coses que trobo molt a faltar són aquells moments en que sembla que el temps s'ha aturat. Moments en què a mi em fa la sensació que visc a poc a poc, gaudint i assaborint cada detall intensament. Parlo d'aquelles estones perdudes al llit del nostre amant, o a la dutxa, o allà a on sigui, de carícies i converses a mitja veu, de dibuixar amb un dit a la pell de l'altre, de riure contra els seus llavis i jugar amb una manta.
La gent acostuma a dir una frase que em sembla considerablement lletja que diu que un pot enamorar-se del fet d'estar enamorat. La meva pregunta és: com s'aconsegueix no fer-ho? Vull dir... hi ha algú a qui no li agradi aquesta sensació? Després ja arribaran els malentesos, els problemes, o el que sigui que hagi d'arribar... però pot algú no enamorar-se dels jocs de seducció (que no acaben per molt que ja tinguem una parella, o si més no que "no haurien d'acabar"), de les mirades còmplices, i dels moments de desconnexió i tranquil·litat? Si es pot, que algú me'n doni la recepta.
Viviu lentament i no deixeu que se us passi de llarg!
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
Foto: Ohsex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada