Fa uns quants anys una marca va emetre per televisió un anunci que ens va deprimir a tots: començava la tendència de que tots volguéssim tenir el mateix cos: el cos 10. Un cos completament llis, tibat, sense un gram de greix i que ens impedeixi menjar un bon tros de xocolata quan ho desitgem.
No seré tan hipòcrita com per dir que no m'agrada aquest tipus de cos, perquè bàsicament és el que he estat penjant a totes les fotografies del bloc i en els meus amors platònics. Sí que m'agraden, però això no significa que sigui l'únic que m'agrada. Perquè si baixem del món dels cossos de Hollywood i rodalies, la major part de les persones que podem trobar en el dia a dia no són exactament així. I és el mateix de què parlava el dia de les fantasies: en realitat ja m'està bé que no siguin així, quina gràcia tindria si fóssim tots iguals?
I què si som... més alts, més baixos, més peluts, o menys, més grassos o prims, amb uns pits més grans o més petits, si tenim... un llavi tort, o les dents del davant més sortides, o una piga a la punta del nas... Millor! No diré que jo no m'hagi plantegat de perdre uns quilets... Però la veritat és que miro la noia d'aquesta fotografia i tampoc desitjo ser com ella. Sí, és un bon cos, però què té de personal? Què té de diferent del de tantes i tantes altres noies?
I tot i no tenir aquests cossos... ei, que no ens va prou bé? Perquè amb els anys he descobert una cosa: sí hi ha persones obsessionades amb aquest tipus de cos, però... també n'hi ha moltíssimes que adoren la realitat, els nois sense aquests músculs i les noies amb corbes!
Així que... virgencita, que me quede como estoy! I si hi ha algú que pensa que no mereixem un 10 pel nostre cos... ja se'l pot ben confitar, que jo prefereixo tenir un cos sense número.
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
I què si som... més alts, més baixos, més peluts, o menys, més grassos o prims, amb uns pits més grans o més petits, si tenim... un llavi tort, o les dents del davant més sortides, o una piga a la punta del nas... Millor! No diré que jo no m'hagi plantegat de perdre uns quilets... Però la veritat és que miro la noia d'aquesta fotografia i tampoc desitjo ser com ella. Sí, és un bon cos, però què té de personal? Què té de diferent del de tantes i tantes altres noies?
I tot i no tenir aquests cossos... ei, que no ens va prou bé? Perquè amb els anys he descobert una cosa: sí hi ha persones obsessionades amb aquest tipus de cos, però... també n'hi ha moltíssimes que adoren la realitat, els nois sense aquests músculs i les noies amb corbes!
Així que... virgencita, que me quede como estoy! I si hi ha algú que pensa que no mereixem un 10 pel nostre cos... ja se'l pot ben confitar, que jo prefereixo tenir un cos sense número.
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada