Bon dimecres! Aquesta setmana us tenia preparat un noi, però per respecte al resultat de les enquestes he decidit deixar-lo per la setmana vinent i fer un homenatge a un tros de dona, d'aquelles fetes i dretes, que realment és una preciositat.
Es tracta d'una barcelonina de 32 anys que farà pujar la temperatura del bloc, perquè és realment explosiva: la Marta Torné! És una actriu i productora que va acabar de saltar a la fama a nivell nacional gràcies al seu paper a la sèrie El Internado. També és d'aquestes persones que si les busques a google treus la conclusió que deu haver sigut model de roba interior, malgrat no consti enlloc... Perquè abunden les fotografies d'ella amb poca roba.
Però no faré jo tota la feina, no? Així que si us ha agradat... ja sabeu: a fer els deures! I la setmana que ve, més!
Avui estava fent zapping per la ràdio i he sentit una d'aquelles coses que a una la posen de mala llet. Era un noi que trucava al programa per explicar el seu problema i que algú li aconsellés que fer... que ja per definició és una manera de fer les coses que trobo criticable, però que no m'ha fet enfadar per això.
Resulta que el noi té nòvia des de fa dos anys i mig i van decidir fer un intercanvi de parelles. No ho van acabar de parlar que ja s'hi van trobar (m'agradaria saber com!), i un cop ja fet, ara ell s'adona que no li ha agradat l'experiència. Textualment, ha dit "es que yo la miraba y la vi, la vi... La vi que gozaba demasiado". Noi, tens un problema i se'n diu ego. Tu el que volies era tenir permís per estar amb una altra tia i que a la teva parella no li sentés especialment malament... Però que no arribés a gaudir-ne, no fos cas que descobrís que pot estar satisfeta amb algú altre i decidís deixar-te per masclista.
Però tota aquesta reflexió em porta a un tema que fa dies que tenia pendent, i que a més és la primera petició de tema del bloc! Es tracta dels swingers (en anglès, canviar o columpiar-se), parelles que decideixen obrir els seus jocs sexuals a altra gent, especialment mitjançant l'intercanvi de parella.
Aquesta tendència, moda o estil de vida, va sorgir a Europa a mitjans dels '70, quan es van obrir una sèrie de locals per a que aquestes parelles poguessin trobar-se. Actualment, hi ha 54 clubs de swingers a Espanya, alguns d'ells a Barcelona, i la majoria bastant elitistes (amb jacuzzis, piscines, diverses plantes amb discoteques, cambres fosques, llits rodons...). La major part de la gent que va a aquesta classe de clubs són parelles de mitjana edat, que segueixen vivament interessats pels temes eròtics, però que comencen a sentir que la seva passió minva. A més, també cal dir que es tracta de gent mínimament "benestant" en el camp econòmic, ja que aquests locals no són pas d'entrada gratuïta i si es pretèn entrar sovint, un ha de poder permtre-s'ho.
És per tot això que a mi no m'acaben de fer el pes aquest tipus de clubs. És cert que té el seu "morbo" això de pràcticament disfressar-se, de posar-se la roba més sexy que es tingui a l'armari i anar a aparentar un paper en un lloc així... Però precisament per això aquestes pràctiques sempre estan titllades d'estranyes, o d'extraordinàries, allò... gairebé amb una aura de msiteri.
A més, fins i tot en situacions d'aquest estil es cau en tòpics i en discriminacions: personalment trobo bastant deplorable la forma de tractar als homes solters en aquest tipus de local (on només poden entrar determinats dies, pagant per dos -com si fos una parella-, i per després tenir zones restringides). I el pitjor és que ja no només són discriminats pel fet de no tenir parella, sinó que estic segura que si fos una dona (quan preguntes et diuen que no se'n veuen pràcticament mai), tindria moltes més facilitats que un noi. Us linko un reportatge que ho reflecteix bastant bé.
Així que tot i estar completament a favor de que cadascú faci el que li vingui de gust, i d'obrir fronteres i compartir els jocs sexuals amb més gent, pel meu gust sobra tota aquesta imatge de rics avorrits que volen estar a la última. Però potser tot és probar-ho, i el dia que vagi a un local d'aquests, faig un altre post lloant-los... qui sap!
Dissabte passat el bloc rosa va fer el seu primer mes! Només un mes... i de quantes coses us he parlat ja! A més, avui s'ha acabat la primera enquesta que ha tingut aquest bloc, així que és un bon moment per fer un cop d'ull enrere. La participació a l'enquesta no ha sigut un gran èxit, com era d'esperar a causa dels meus escassos progressos en la difusió del bloc, però malgrat tot se'n poden treure algunes conclusions.
Principalment, que l'interès dels meus lectors i lectores és majoritàriament femení! El vot cap a APS femenins ha sigut bastant generós, mentre que l'únic APS noi que ha estat votat ha sigut el Milo! Puc entendre que l'hagueu votat a ell... però l'Ian no té ni un vot! Caram, què sorprenent! Intentaré tenir en compte que interessen més les noies que els nois a l'hora de fer els propers amors platònics setmanals... Tot i que tinc alguns noms masculins en ment, així que tampoc m'oblidaré de la minoria!
I la guanyadora del mes és, amb un 50% dels vots, la Deborah Ann Woll!! No puc dir que m'estranyi... És pràcticament perfecta! Com va dir la rosa69: "L'únic que no m'agrada d'ella és el nom"!
En fi, que gràcies per participar als qui ho hagueu fet, i aquí teniu el premi:
I no patiu... encara em queda molt a dir en aquest bloc! Fins aviat!
A vegades em fa la sensació que el món es va crear quan van aparèixer les "noves" (quan podrem treure aquest adjectiu?) tecnologies... Penseu-hi: qualsevol aspecte social del que volgueu parlar (excepte, potser, el tradicionalisme), s'ha vist augmentat per la facilitat de conexió i comunicació que ha significat internet. En aquest cas, jo m'he fixat en l'efecte fan: aquesta... passió malaltissa que domina el món.
De fanatisme ("passió desmesurada i tenaç, particularment envers una causa religiosa o política, o envers un passatemps o hobbie", segons wikipedia), n'hi ha de molts tipus, alguns més comprensibles que alguns altres. Ser fan d'alguna cosa, en realitat, no significa més que sentir-se atret envers algú o alguna cosa i tenir interès en seguir la seva trajectòria. Un pot ser fan d'un grup de música, i ho pot ser simplement escoltant les seves cançons, estant atent de les seves novetats i dels seus concerts, o es pot arribar als extrems del sentit comú (fer cua tres dies abans a la porta d'un concert, tatuar-se la cara de l'ídol, formar part d'aquelles mutituds que criden i porten pancartes i tot el cos pintat amb el nom de l'artista en qüestió, etc). La frontera entre el que podria denominar-se "sa" o "digne" i allò que ja seria "malaltís" la posa cadascú allà on creu que ha d'anar.
Malgrat tot, avui em volia concentrar en un efecte molt curiós que ha provocat el fanatisme juntament amb l'accès a les tecnologies. Heu entrat a youtube últimament? Al principi va sorgir com una curiositat, una cosa que feia algú que estava soberanament avorrit i que pretenia fer una peça "bonica" o "commemorativa"... Ara ja són una plaga. Parlo dels vídeos recopilatoris d'imatges amb alguna cançó de fons, ja poden ser d'una sola persona o de parelles, sèries, etc. I la ment humana està deixant anar tot el seu potencial per a fabricar les coses més incongruents i increïbles que sigueu capaços d'imaginar.
Penseu per un moment en dos personatges que no tinguin res a veure, de històries diferents, d'espècies diferents, d'edats diferents, de... països diferents. Busqueu-los a youtube, us asseguro que algú els haurà imaginat enamorant-se i n'haurà fet un "vídeoclip"!
Un exemple seria un vídeo on han juntat als dos protagonistes del meu primer APS! Quina sorpresa i quin surrealisme... Es tracta de l'Ian Somerhalder en el paper de Damon Salvatore, i la Deborah Ann Woll en el de Jessica Hamby. De sèries diferents, però tots dos vampirs, al cap i a la fi...
Però podem creuar la línia d'allò "impossible i innecessari, però coherent" sense cap tipus de problema. Parlàvem de l'Ian, doncs posem-lo... Què és el més absurd que se us acudeix?... amb... l'Hermione Granger? Realment d'això se'n diu creativitat, i el pitjor de tot és que hi ha tota una col·lecció de vídeos d'aquesta parella! Aquest vídeo és bastant dolent, però és molt divertit quan representa que el Damon està apallissant al Harry Potter.
No ho sé... hi ha tanta varietat que no sé per on començar a criticar. Em sembla lògic que surtin vídeos sobre, per exemple, el triangle amoròs que formaven a la sèrie Lost el Jack, la Kate i el Sawyer. Però que hi hagi també vídeos d'amor entre el Sawyer i la Hermione Granger (què li passa a aquesta noia?)? No li trobo cap sentit.
Així que la reflexió d'avui és que, a part que la generació ni-ni està fent molt mal a la ficció actual, el fanatisme descontrolat pot acabar destruint el sentit d'allò que s'admira. No és irònic?
Feliç dimecres! Aquest dia de la setmana sempre m'ha agradat força... deu ser perquè ja s'han passat els que per mi sempre són els dos dies més difícils! Però ara a més, tinc un nou motiu per adorar els dimecres: puc parlar-vos dels meus nous amors platònics setmanals! Avui toca descobrir a algú nou a qui admirar! A més podeu estar tots contents, perquè aquesta setmana és el torn d'una parella! I no es pot dir que sigui una parella qualsevol.
Es tracta d'un noi i una noia casats des del maig passat, ell és actor i ella model i actriu, i són simplement fabulosos. Són el Jensen Ackles i la Daneel Harris, de 32 i 31 anys respectivament. Ell és l'actor co-protagonista de la sèrie Supernatural, i a ella l'hem vist a One Tree Hill, entre d'altres. Així doncs, us deixo amb dos actors bàsicament de sèries, que ben bé mereixen que ens mirem tants capítols com faci falta!
Ell és un noi amb cara de xulo, però que a l'hora de la veritat és un pallasso, un mestre de les cares estranyes i increïblement expressives (us convido a veure un vídeo dels extres de Supernatural, on parodia el seu propi personatge). Té uns ulls increïbles, i un somriure formidable... m'ha costat molt escollir les fotografies que us poso, així que si us agrada no dubteu en buscar-ne més!
Ella va ser tot un descobriment: qui és aquesta preciositat amb qui s'ha casat el Jensen? És un bombonet, i només diré que ha estat model de roba interior... així que a Google "costa" trobar fotos on vagi amb tanta roba!
Ja us havia avisat que és bonica. I ara els dos junts, que fan una parella d'enveja!
Qui fos corbata, o abric o...! O un dels dos! En fi, què us semblen aquesta setmana? Ara us toca a vosaltres fer els deures, dir-me si us agraden, i buscar-ne fotos fins que us n'avorriu! Molt bona setmana!
Estava asseguda al tren davant d'un arquitecte (o estudiant d'arquitectura) realment atractiu. Que com sé que és arquitecte? Perquè sóc una tafanera, i mentre jo treia la meva llibreta d'idees, ell ha tret un plànol i s'ha posat a dibuixar. Semblava un local, i quan ha acabat l'ha tornat a guardar i ha tret una llibreta per apuntar-se les tasques pendents. Enviar un e-mail a no sé qui, trucar a algú altre, calcular una distància. Jo seguia entre la meva llibreta d'idees, el seu reflex a la finestra, i la seva lletra a la llista. Tenia una lletra maca, i una mirada millor. I en un moment indeterminat, he aixecat els ulls i l'he vist observant els traços que jo feia sobre el paper. No crec que pogués llegir, la meva lletra no era majúscula com la seva, i n'hi havia molta més... però les mirades s'han creuat, més d'una vegada, i he tingut una temptació.
Hola. És un missatge clar, concís i breu. Canviar de pàgina per alertar-lo amb el moviment, i escriure al mig amb lletra clara. Hola. I mirar per la finestra, observant el seu reflex. L'arquitecte ho té fàcil: només ha de buscar el meu somriure perdut pel paisatge i, si l'interessa, canviar de pàgina de la llibreta.
Contestarà?
Fa temps que tinc planejat escriure un post sobre la seducció, i tot i que això no es pot considerar una reflexió, no podia estar-me'n d'escriure lloant aquests tipus de joc. L'altre dia vaig dir que ja sóc immune a un parell de poemes fàcils i una mirada interessant, però si hi ha alguna cosa a la qual crec que no em podria resistir, és a l'originalitat, a la creativitat i la imaginació treballant per a una seducció. I que què tenia això de creatiu? Potser us sembla que res... però era tan simple, tan senzill i fàcil... que m'ha fet somriure.
L'altre dia estava navegant per Facebook i em va cridar l'atenció una fotografia d'un antic amic. Concretament, es tracta d'una d'aquelles persones que suposen un abans i un després en la nostra vida, ja no per bé (no es pot dir que ens hagi aportat especialment bons moments, ni que gràcies a la seva intervenció ens sentim o ens haguem sentit feliços), sinó més aviat pel contrari: es tracta d'una persona espina.
En la nostra vida ens creuem amb tot tipus de persona, que adopten rols diferents i que, amb el temps, es converteixen en unes coses o en unes altres. I jo anomeno persones "espina" a aquelles en qui tenim unes altíssimes expectatives, però que per una raó o l'altra mai deixen de ser això, expectatives que s'acaben frustrant.
Hi ha qui es converteix en persona espina perquè vam prendre la decisió d'allunyar-nos-en sense haver-nos donat la oportunitat, o perquè per algun determinat motiu la tensió sexual no es va arribar a resoldre mai. O perquè no era el moment, o perquè ens va enganyar abans que arribés a passar res.
Són persones que l'únic de bo que aporten és que ens ensenyen, que creixem individualment després d'una experiència així. El meu amic Jordi de qui us estava parlant, em va fer creure que era qui sap què... I quan jo ja n'estava completament penjada, me'l vaig trobar amb parella. Una situació com qualsevol altre, però no crec que torni a confiar en ningú pel simple fet d'escriure poemes bonics i mirar-me com si fos la única persona interessant al món. També sé del cas de la Marta, que va deixar passar el seu moment amb un noi i després, per molt que ho ha desitjat, mai ha arribat a passar res perquè ara ja falta alguna cosa, ves a saber.
El millor d'aquests casos, però, és que amb el pas dels anys un acaba rient molt. Com a mínim jo amb aquesta espina, ara no puc veure el Jordi sense fer-me un tip de riure de com vaig ser tan innocent i de que no veiés com de ridículs són els seus intents de semblar una persona interessant. Serà veritat que l'amor és cec?
Buscar "autoestima" al google imatges és bastant curiós, perquè només hi surten dos tipus de resultats: gent molt trista, o gent infinitament feliç. Una noia esquelètica que es mira en un mirall i es veu grassa, o un ànec que es mira en un mirall i es veu un cigne... I dic jo, tenir autoestima no deu significar això, no? No seria ser conscients de com som, acceptar-ho i respectar-se? L'amiga IEC tampoc és molt clara: "Estima de si mateix que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc". Això del mal paper tampoc ho veig clar, tot i que amb no permetre que ningú es cregui per sobre nostre sí que hi estic d'acord. En fi, veient que la documentació sobre el tema d'avui podria dir-se que ha estat un fracàs, seguiré amb la reflexió treta de la màniga.
Fa uns quants dies vaig veure una pel·lícula bastant dolenta, de la qual em va cridar l'atenció una frase en concret. La protagonista està assegurant que mai juga amb sí mateixa (un d'aquells tòpics femenins tan terribles), i el noi li diu: i si a tu no t'interessa tenir sexe amb tu mateixa perquè esperes que a algú altre sí li interessi?
Em va fer pensar bastant, en primer lloc perquè és una magnífica frase per trencar aquella posició femenina de "el sexe és només per practicar-lo amb ell, amb l'home de la meva vida". Pot haver-hi una manera d'entendre el sexe més masclista? I per greu que em sàpiga, conec a moltes dones que segueixen aquesta filosofia, ja sigui perquè els sembla... indecent? O perquè "no li troben la gràcia". És obvi que no és el mateix sol que acompanyat, però això no significa que no poguem ser independents.
En segon lloc, també em va portar a la reflexió de que realment és necessari agradar-nos a nosaltres mateixos si pretenem agradar a algú altre. No us heu fixat mai en què els dies que un se sent millor és quan més sembla atreure a la resta? I tampoc pretenc dir que jo m'encanti a mi mateixa, només faltaria... Però es tracta de saber relativitzar els nostres defectes o de, als nostres ulls, mirar de fixar-nos més en els punts forts per intentar que els altres facin el mateix. Tot això, òbviament, sense passar-se, que de xulos-piscina ja n'hi ha massa. L'excès de seguretat en un mateix tira enrere, però la manca total provoca dubtes en l'altre persona. Com a mínim, segons el meu punt de vista.
Així doncs... estimeu-vos a vosaltres mateixos, i gaudiu!
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
PS: Una curiositat: què enteneu vosaltres per "onanisme"? Perquè segons el IEC i la RAE (els he consultat els dos, per si un cas), onanisme = masturbació = acció de masturbar = estimular els òrgans sexuals d'algú. D'algú? Jo pensava que l'onanisme era en solitari, individual i mostra d'amor propi...
I encara hi ha més! A wikipedia s'explica que "onanisme" significa en realitat "coitus interruptus", derivat d'un personatge bíblic (no veas...) que per no tenir descendència utilitzava aquesta tècnica. Si teniu curiositat per llegir la història sencera, cliqueu aquí.
Aquesta setmana hi ha hagut menys entrades que de costum, però malgrat tot... és dimecres! I per tant avui us porto un APS, aquest cop un noi que jo sempre he trobat molt atractiu. De nou escombro cap a casa, amb un actor que hem anat veient des que tenia 9 anys... (ell, i pràcticament nosaltres!).
En aquest cas us porto el Biel Duran, un actor de Gelida de 26 anys, que es va estrenar a Nissaga de Poder i La memòria dels cargols (com oblidar el Ramonet?), i ha seguit fent sèries i pel·lícules com Castillos de Cartón, basada en la novel·la de l'Almudena Grandes. Personalment el trobo un encant, amb una naturalitat i un... no sé, anava a dir "un ser de poble", però no vull que soni despectiu. M'agrada, m'agrada la barba de pocs dies, i els ulls marrons que et desarmen. A més, saber que te'l podries creuar un dia pel carrer el fa tant proper i espontani, a diferència d'altres com el Milo (enteneu-me que si pogués trobar-me el Milo pel carrer ja seria increïble).
Hi ha qui diu que quan el coneixes no és una persona tan tendre i alegre com sembla (de fet, el van titllar de "pedant", per greu que em sàpiga), però com no tinc el gust i sense interpretar cap paper només l'he sentit parlar en alguna entrevista... Seguiré creient que deu ser un noi fantàstic.
En fi, us deixo algunes fotografies perquè valoreu vosaltres mateixos/es (i si algun lector el coneix, que m'ho faci saber que en vull conèixer l'opinió!).
Mmm... l'adoro! En fi, que els qui no estigueu interessats en nois, no desespereu: dimecres que ve, més!
Abans de començar amb el tema d'avui vull demanar disculpes pel meu silenci d'aquesta setmana... he estat una mica passiva, tot i que sembla que al bloc li ha anat bé: quin augment tan fantàstic de la participació!!
Avui estava llegint tan tranquil·lament el diari quan he trobat la notícia que onze països han censurat un videoclip de la Rihanna (i que consti que, tot i ser de les persones que ja fan doblet al bloc, no m'agrada pas). En el citat vídeo musical apareixen clares referències al sadomasoquisme, nines inflables, la mateixa cantant lligada de mans i peus o vestida de làtex... A viam. Anem per parts. No es tracta de que m'escandalitzi de veure referències sexuals per molt que siguin d'un gust que no comparteixo. Allà ella. La qüestió és que justament ahir vaig sentir per la ràdio una altra cançó que literalment es diu Aquesta nit et follaré (en anglès sembla que tingui més classe Tonight (I'm fucking you)), de l'inestimable Enrique Iglesias.
La meva pregunta és: ja sabem que el sexe és una part fantàstica de la vida, que ens agrada a tots i que hi ha qui el practicaria a totes hores... però no podríem ser capaços de pensar en altres coses? Vull dir, si som artistes hauríem d'estimar les coses que creem, no? Tenir-los... no sé, una mica de respecte, o de carinyo... O potser torna a ser qüestió d'Estil, que tu pots insinuar el mateix, fer-ho amb gràcia i guanyar-te l'admiració de la gent, o pots caure en fer allò més fàcil, que saps que vendrà perquè hi apareixen noies esquelètiques amb pits de plàstic movent-se com si tinguessin un atac epilèptic, i no preocupar-te'n més.
En realitat la reflexió és: si us voleu dedicar al porno, perquè ho feu des del món de la música? Em sembla molt bé que us agradin les escenes eròtiques, però llavors no hi poseu música! Fent-ho així segur que hi guanyeu molta pasta, però si a sobre creieu que les vostres cançons i videoclips són bons... passen coses com la nena que insulta la música en el vídeo del Bieber aquell! Suposo que hi haurà qui em dirà que l'art s'ha d'utilitzar per ser políticament incorrectes i que per tant, està bé anar més enllà "d'allò acceptable". Sí, és cert. Però si aquest és el cas, si es pretèn utilitzar un canal artístic per reivindicar (reivindicar què, si l'època del destape ja va passar fa molts anys!), el primer pas no seria fer música de qualitat? Si utilitzes l'art per expressar-te i pretens que se't respecti per això, primer s'hauria de treballar bé l'art, no?
En fi... que malgrat la meva passió per tot allò que desprèn sensualitat... en aquest cas prefereixo les cançons que expliquen alguna cosa (més enllà de saber que a la Rihanna li agrada el sexe dur), i els videoclips de qualitat. De tota manera, com sé que si no poso els dos vídeos dels que he parlat anireu corrents a Youtube per saber de què parlo... Aquí us els deixo.
De la cançó de l'Enrique se n'han fet dues versions, i tot i que a la ràdio i al Spotify apareixen la versió sense censura, es veu que al vídeo l'ha posat censurada. Com diu la lletra de la cançó "no voldria ser groller"...
Escolteu música de debò, i guadiu tant com pogueu del dia!
Fa uns quants anys una marca va emetre per televisió un anunci que ens va deprimir a tots: començava la tendència de que tots volguéssim tenir el mateix cos: el cos 10. Un cos completament llis, tibat, sense un gram de greix i que ens impedeixi menjar un bon tros de xocolata quan ho desitgem.
No seré tan hipòcrita com per dir que no m'agrada aquest tipus de cos, perquè bàsicament és el que he estat penjant a totes les fotografies del bloc i en els meus amors platònics. Sí que m'agraden, però això no significa que sigui l'únic que m'agrada. Perquè si baixem del món dels cossos de Hollywood i rodalies, la major part de les persones que podem trobar en el dia a dia no són exactament així. I és el mateix de què parlava el dia de les fantasies: en realitat ja m'està bé que no siguin així, quina gràcia tindria si fóssim tots iguals?
I què si som... més alts, més baixos, més peluts, o menys, més grassos o prims, amb uns pits més grans o més petits, si tenim... un llavi tort, o les dents del davant més sortides, o una piga a la punta del nas... Millor! No diré que jo no m'hagi plantegat de perdre uns quilets... Però la veritat és que miro la noia d'aquesta fotografia i tampoc desitjo ser com ella. Sí, és un bon cos, però què té de personal? Què té de diferent del de tantes i tantes altres noies?
I tot i no tenir aquests cossos... ei, que no ens va prou bé? Perquè amb els anys he descobert una cosa: sí hi ha persones obsessionades amb aquest tipus de cos, però... també n'hi ha moltíssimes que adoren la realitat, els nois sense aquests músculs i les noies amb corbes!
Així que... virgencita, que me quede como estoy! I si hi ha algú que pensa que no mereixem un 10 pel nostre cos... ja se'l pot ben confitar, que jo prefereixo tenir un cos sense número.
Som dimecres! A que ja trobàveu a faltar saber de qui m'he enamorat aquests dies?
Bé... si he de ser sincera els protagonistes d'aquesta setmana no són tan efímers com ho poden ser els altres: ja fa anys que els vaig descobrir. Això sí, a favor meu he de dir que obro un nou apartat dins dels APS, i és el de parelles! Així que de nou ningú es quedarà sense poder gaudir de l'entrada al bloc.
Hi ha ocasions en què descobrim que dues persones són parella i diem: com és possible? Com pot un semi-déu/deessa estar amb una persona tan normal? Després ens justifiquem dient que segur que és molt i molt bona persona, però que primer hem pensat això a mi que no m'ho negui ningú. En canvi, hi ha ocasions en què sembla que determinades persones han buscat a una parella amb qui competeixen en bellesa. I junts, es converteixen en un doble amor platònic digne de menció.
Potser inaugurar la secció amb una parella que s'ha separat no és un bon auguri. Però tant me fa, perquè per mi el fet que estiguessin junts va ser una idealització: el meu amor platònic es va enamorar de la meva amor platònic. Es tracta de dos actors d'Estats Units que es van conèixer al rodatge de la sèrie Herois. La Hayden Panettiere i el Milo Ventimiglia!
Ella té 21 anys, i és bastant "juerguista" (diuen que aquest va ser el motiu pel qual no va acabar de funcionar la relació). La veritat és que pot semblar una noia molt típica, rosseta amb ulls blaus, però si us fixeu en el somriure trapella i els ullets de no haver trencat mai un plat... Jo la trobo simplement un encant.
Què hi dieu? I ell.. M'estic quedant sense paraules! El Milo és més gran, té 33 anys, i sembla ser que té com a costum això de sortir amb noies amb qui ha compartit el plató (ja ho va fer amb la protagonista de les Chicas Gilmore, on ell es va donar a conèixer). Té un estil de vida més tranquil que el de la Hayden, i la curiosa característica del llavi inferior tort, ja que té els nervis d'aquell tros de llavi inactius. Al meu parer això no li resta atractiu, sinó que li suma personalitat... i si hi ha algú a qui li molesta, que miri la resta d'ell, que no crec que pugui trobar res més.
(què jovenet...!)
I els dos junts, formant una fantàstica parella.
Bé, espero que hagueu gaudit d'aquesta extraordinària parella ja trencada... Com sempre, ara teniu feina a buscar-los a google! De moment, i com a regal personal, us deixo un videoclip completament inverossímil on una cantant (la Fergie) deixa al Milo... No s'ho creu ni ella.
Fins ara he parlat majoritàriament d'un tipus de relació bastant concreta (amorosa-sensual), però no puc deixar de fer esment d'una altra relació que considero molt més imprescindible i bàsica en el dia a dia. Es tracta, com bé haureu endevinat si heu llegit el títol del post, de l'amistat (segons la IEC: "Afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual").
Una vegada vaig llegir en alguna banda que les amistats són com les crosses: que per moments de debilitat són realment útils, però que hem d'aprendre a viure sense elles. Pel meu punt de vista, aquesta definició no és del tot certa... segons la meva manera d'entendre l'amistat no tindríem per què aprendre a viure sense els amics ja que ells no haurien de tenir motius per desaparèixer del nostre costat. Una altra cosa seria dir que no n'hem de ser dependents, perquè és obvi que és bo que un sigui, mentre pugui, capaç de valer-se per sí sol.
On falla la meva teoria? Justament en allò de que els amics no agafen i un bon dia desapareixen... perquè he comprovat que, per molt que em costi d'entendre, sí ho fan. Això em porta a fer la reflexió que és increïble com pot arribar a canviar la gent... o com de poc arribem a conèixer la gent que hi ha al nostre voltant per haver cregut irrefutablement que ens farien costat... I després veure que donde dije digo, digo Diego...
Concretament podria parlar d'un altre Jordi, que va passar de ser el meu ideal de l'amistat, a qui considerava l'Amic per excel·lència i aspirava a ser com ell... a simplement estar massa ocupat per poder tenir una conversa amb tu. Com ha pogut passar? Hauré fet alguna cosa i no me n'he adonat?
Després també hi ha el cas de la Marta, clar... que ja va ser un serial digne de ser emès per qualsevol canal de televisió de poca qualitat. Estic intentant que Tele5 em compri els drets. En aquest cas, es va imposar el seu orgull a la nostra amistat, i així va acabar tot. Perquè en realitat jo també tinc el meu petit orgull... però crec que si és per una causa com una bona amistat, l'únic que es pot fer amb ell és donar-li una patada perquè no molesti. Però la meva opinió no és la de la majoria, com de costum...
Així que aquest post el dedico a aquells amics que no fugen del nostre costat, ni per avorriment (suposo que sí que algú pot arribar a avorrir-se de ser amic d'algú altre... tot i que em costa), ni perquè algun malentès guanyi la partida.
