Oro parece...

Hi ha una frase feta molt popular que diu que les aparences enganyen, però des del meu punt de vista això mai ha sigut tant cert com ara. I és que un no es pot refiar de la imatge que dóna res en absolut.

Quan va sorgir la fotografia, la gent es va pensar que es tractava d'un mitjà realístic. I de fet, quan hi ha la voluntat de transmetre la realitat es pot aconseguir, però ha de ser intencionat, perquè la fotografia és un mitjà extremadament subjectiu. Tots tenim alguna foto en la que no semblem nosaltres mateixos, o hem vist una imatge d'un pis que sembla una mansió i acaba sent un zulo. I si ens passa això amb coses quotidianes, com deuen ser en realitat els famosos als quals nosaltes (i especialment jo en aquest bloc) idolatrem, i que es fan fotografies en un estudi, amb una il·luminació perfectament estudiada, amb una roba especialment escollida per a ells, i amb el maquillatge? El maquillatge, l'altre gran magnate de les falses aparences...

I si ho sumem tot, el resultat pot ser pertorbador. Com pot una sola persona, mitjançant el maquillatge, els tints de cabell i l'art fotogràfic (deixant ja de banda el Photoshop, que sinó podria convertir-se en el ET sense cap problema), canviar tantíssim??

Senyores i senyors... Oro parece...!

Y plátano es!

(Jared Padalecki i Anna Paquin, dues persones que no sé si són atractives o horrendes)

I d'altra banda, està la inestimable cirugia estètica... que si hi havia alguna cosa que entre els mitjans anomeants fins ara no podíem canviar... amb la cirugia tot és possible. I la meva pregunta és: quan algú s'ha posat la cara que ha desitjat, podem dir que les aparences enganyen? Que aquella no és la seva cara? O sí que ho és, i és tant vàlida com la que la natura li va donar en el seu dia? Què és fals i què no?

Bastet
Aqesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.