Avui vinc amb un ressacós cap de gata, i amb la cua entre les cames per confessar-vos que he d'encendre dues espelmes. I sé que alguns us enfadareu i em direu que no sé què és una sequera... Però avui he d'encendre dues espelmes, una per cada mes que fa que estic "a dos velas". Feia molts anys que no passava tant temps d'austeritat sexual (pràcticament podria dir que no n'havia patit des que vaig aprendre a gaudir de debò del sexe), i la veritat és que no ho porto especialment bé.
I amb això no estic fent una crida a la desesperada... És el meu problema i jo el resoldré tant bé com pugui, en breu. Però aquesta sensació m'ha fet pensar en com de necessari pot arribar a tornar-se el sexe per a algú que s'ha acostumat a tenir-ne en quantitat i qualitat. Serà per l'alliberament d'endorfines que ens converteixen en persones hormonalment felices... O serà perquè desitgem el contacte humà, la complicitat amb algú altre que implica el sexe compartit. O serà perquè és divertit, plaent i fantàstic.
I on està el límit entre desitjar-ho i necessitar-ho? A partir de quan un pot considerar que és ninfòman, o hipersexual (que és la paraula "mèdica" per dir-ho)? He estat llegint i alguns consideren que el límit de la "normalitat" són 21 orgasmes setmanals (tres orgasmes diaris, la enveja no se'm menja per dins, no patiu)... D'altres diuen que un es pot considerar addicte al sexe quan, com en la resta d'addiccions, estructura la seva vida segons la possibilitat de mantenir relacions sexuals.
I vosaltres? Sou hipersexuals (ni que sigui per autoestimulació), o en teniu menys del que voldrieu?
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada