Bye, bye, my dear!

A principis d'aquesta setmana sortia als mitjans la notícia que el número de divorcis a Catalunya va augmentar un 7% durant el 2010, i que les estadístiques situen el nostre país com a capdavanter dels divorcis a Espanya, a diferència de comunitats com Castella i Lleó, o Extremadura, que estan a la cua de nombre de divorcis. 

I per què us explico això? Perquè em va fer pensar molt aquesta notícia... deixant de banda qüestions polítiques, la pregunta és: per què? El fet que ens separem més, significa que som... més intel·ligents, perquè no ens sometem a la doctrina cristianista de "estaràs amb aquesta persona tota la vida, per molt que pateixis"? O som... més egoïstes, o menys pacients? Ens oferim menys oportunitats els uns als altres, volent que la parella sigui perfecte per nosaltres... a poder ser des d'ahir? 

O és que en realitat el que som és més estúpids, perquè ens creiem el conte de les pel·lícules americanes on se'ns deixa ben clar que ell/a és qui ens ha de fer feliç, enlloc de ser-ho per nosaltres mateixos? 

En aquest sentit l'altre dia també vaig llegir una Contra de la Vanguardia, que realment us recomano perquè la vaig trobar molt interessant (malgrat tot, he de confessar que sóc bastant fan de les contres en general...). En aquesta li feien una entrevista a Rafael Santandreu, un psicòleg clínic, que em va recordar les estadístiques aquestes dels divorcis... "Creer que tu pareja tiene que hacerte feliz es mucho exigir y te amargará cada vez que algo falle. Yo creo que si Romeo y Julieta se hubieran casado, su matrimonio no habría durado más de un año". 

És això, doncs? Estem tant admirats per la idea d'un amor que no deixi espai per a res més en el nostre món que intentem imitar a Romeu i Julieta? I també em va encantar una altra cita de l'entrevista on deia que l'amor dependent "ese que nos transmiten continuamente a través del cine o la música ("Sin ti yo muero"), es un mensaje neurótico..."

Què hi dieu vosaltres? Som més intel·ligents, més egoïstes, menys pacients, o més estúpids?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Feliç dia de la bisexualitat!!

Sí, existeix el dia internacional de la bisexualitat, i és precisament avui, 23 de setembre!

Anirem a pams. Sóc una mica reticent a tot el que s'engloba dins del denominat "orgull gay", en què al meu parer l'únic que es fa és recordar als heterosexuals tots els tópics que han creat sobre els homosexuals... Plomes, maquillatge, purpurina i cridòria. Personalment crec que cadascú ha de gaudir (i sentir-ne orgull, clar que sí!) a casa seva... I respecto que es facin rues o cavalgates, eh? Però no crec que m'hi trobeu mai.

Malgrat això, i com ja sabeu que sóc una mica contradictòria o paradoxal... Vull celebrar el dia de la bisexualitat! No se celebra el dia de... tot? Del pare, de la mare, del nen, del teatre, de la música, de la dona, d'internet... Si fins i tot la migranya té un dia internacional! Així doncs... ho celebraré a la meva manera!

Per això, us proposo un post diferent... un tastet de cada cosa, algunes curiositats, els noms d'alguns famosos bisexuals, algun vídeo, etc! Que en gaudiu!

La curiositat més sorprenent que he trobat buscant sobre bisexualitat és la següent... Sabies que existeixen els calamars bisexuals? (Més o menys... jiji)


Us deixo un anunci d'Ikea, que a part de ser innovadors tenen per costum això d'intentar ser creatius... A viam si us agrada! 

I ha arribat el moment que estaveu esperant des que vaig obrir aquest bloc... Cotilleo de famosos!! Crec que alguna vegada ja us he parlat de la meva tant estimada i odiada Anna Paquin (...per què no desapareix i prou? Estic malgastant molt temps de la meva vida parlant d'aquesta noia! jejeje) és bisexual! Igual que el cantant Mika, o la cantant i... freak Lady Gaga... Sobre l'actor Gerard Butler (300, The Phantom of the Opera, etc) no està tant clar... tant aviat surt a les webs roses que ho desvela, com que ho desmenteix... Deu estar indecís. Qui no tenen cap dubte sobre la seva sexualitat són l'actriu Megan Fox, i el Billie Joe Armstrong, cantant de Green Day. Altres noms que poden sonar-vos són el de la Drew Barryomre, el de l'actor Alan Cumming, el de la cantant Fergie, i un llarg etc.

Feliç dia!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Normal

Segons el meu amic IEC, una cosa normal és una cosa "d'acord amb una norma establerta, que no se'n desvia", "que no se separa del seu curs natural" i que és "conforme al tipus més freqüent". Aquesta última definició em porta una mica de cap perquè... si el més freqüent és que la gent vagi a Madrid en aviò i això es considera normal... no ho és que vagin en tren? 

En realitat totes tres definicions em deixen un regust de boca una mica estrany... perquè que la homosexualitat sigui normal o no depèn de les normes del moment? Suposo que, en realitat, una cosa no és normal o deixa de ser-ho per sí sola... Simplement ho considerem com a tal o deixem de considerar-ho, no? Deu ser que no és una qualitat inherent a res, sinó imposada pels humans. 

La qüestió és que fa poc vaig sortir del meu pseudo-armari (tinc pendent explicar-vos-ho) i la resposta va ser "no és molt normal, però vaja"... I ara que em poso a reflexionar-hi, antinatura sé que no vaig... tampoc hi ha actualment cap norma que ho prohibeixi... I la veritat és que cada cop és més freqüent! Deu ser que sí que sóc normal.

De tota manera volia escriure-us perquè com potser ja us he deixat entreveure alguna vegada sóc una amant de les sèries (entre d'altres coses) i n'he trobada una que el que més m'ha agradat és la fluïdesa i naturalitat amb la que tracten la bisexualitat. Sí, la protagonista ho és i no fa falta ni que ningú ho pregunti ni ho comenti, cosa que em va encantar. I no m'hauria de sorprendre, sempre hauria de ser així... però ostres, de tant en tant veure que a alguna banda mostren una bisexual o un/a homosexual que no té dilemes o problemes de cap tipus per la seva sexualitat és realment relaxant.

La sèrie en qüestió és Lost Girl, que d'argument està mitjanament bé (dins del gènere de la fantasia), té punts divertits i la primera temporada no és gaire llarga.

I, malgrat pugui guanyar-me que se'm digui de tot... He de dir que tot i el meu elogi al tractament que es fa de la homosexualitat... Jo em quedaria amb el noi!! 

Nyami... =)

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Dues espelmes

Avui vinc amb un ressacós cap de gata, i amb la cua entre les cames per confessar-vos que he d'encendre dues espelmes. I sé que alguns us enfadareu i em direu que no sé què és una sequera... Però avui he d'encendre dues espelmes, una per cada mes que fa que estic "a dos velas". Feia molts anys que no passava tant temps d'austeritat sexual (pràcticament podria dir que no n'havia patit des que vaig aprendre a gaudir de debò del sexe), i la veritat és que no ho porto especialment bé. 

I amb això no estic fent una crida a la desesperada... És el meu problema i jo el resoldré tant bé com pugui, en breu. Però aquesta sensació m'ha fet pensar en com de necessari pot arribar a tornar-se el sexe per a algú que s'ha acostumat a tenir-ne en quantitat i qualitat. Serà per l'alliberament d'endorfines que ens converteixen en persones hormonalment felices... O serà perquè desitgem el contacte humà, la complicitat amb algú altre que implica el sexe compartit. O serà perquè és divertit, plaent i fantàstic.

I on està el límit entre desitjar-ho i necessitar-ho? A partir de quan un pot considerar que és ninfòman, o hipersexual (que és la paraula "mèdica" per dir-ho)? He estat llegint i alguns consideren que el límit de la "normalitat" són 21 orgasmes setmanals (tres orgasmes diaris, la enveja no se'm menja per dins, no patiu)... D'altres diuen que un es pot considerar addicte al sexe quan, com en la resta d'addiccions, estructura la seva vida segons la possibilitat de mantenir relacions sexuals. 

I vosaltres? Sou hipersexuals (ni que sigui per autoestimulació), o en teniu menys del que voldrieu?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Estimat, estimadíssim dimecres!!

Avui us porto un nou amor platònic setmanal, després d'haver passat un estiu pensant en alguns dels meus ídols que ja coneixeu... I per reinaugurar aquest apartat del bloc us porto ni més ni menys que un àngel! I és que la noia que us porto avui, a més de tenir cara d'angelet, treballa per l'empresa de roba interior Victoria's Secret, que té una campanya de màrqueting anomenada "els àngels de Victoria's Secret".

Així que us presento a la model i actriu australiana Miranda Kerr, que és un goig pels sentits i pot fer que els ulls us facin "xiribites". La noia, que també ha escrit un llibre, té 28 anys, està casada amb l'Orlando Bloom, amb qui té una filla. (Li deu faltar plantar un arbre? En tot cas el que sí ha fet és despullar-se, encadenar-se a un arbre i deixar que li fessin fotografies per una campanya per salvar els koales...)

Espero que us agradi!

Què hi dieu? Mereixia un APS o no, la noia?
En fi, tindreu notícies meves ben aviat! No deixeu de mirar el bloc!!
Sigueu dolents!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Avui no, que tinc mal de cap

Diuen que és l'excusa més popular per no fer l'amor. Però s'equivoquen. El que és és una putada.


El Jordi tenia la teoria que estimulant sexualment a la persona amb mal de cap la sang es redistribueix i per tant el dolor es calma. Però hi ha mal de caps que no hi ha qui els salvi, perquè quan s'accelera el pols... Només vols plorar.


Bastet
Avui no s'adora...

El subtil (o no) art del tonteig

El tonteig és, en realitat, un joc. I hi ha vegades en què està molt clar que dues persones estan jugant, per les mirades, pels comentaris, pels riures compartits, i aquell classiquíssim (i horrible, en parts iguals) "ai, tonto...". Però hi ha vegades en què això no està tant clar, i ens surt aquella pregunta existencial: m'ho sembla a mi, o estem tontejant??? (Que sovint va seguida d'un: com ha passat això?!)

La situació de dubtar de si estem coquetejant o no és una cosa que he viscut diverses vegades a la vida, i per això vull comentar algunes coses que, si em poso a teoritzar en plan Barney Stinson, crec que són decisives. Un dels contextos més habituals en què poden sortir tontejos inesperats o dubtes existencials al respecte és a la feina, o quan s'està treballant en alguna cosa amb algú altre. El roce hace el cariño, diuen en castellà.

I és que és normal que, quan veiem a una persona un dia darrere l'altre es crein bromes internes, coses compartides, tonteries que només s'entenen entre els companys. I, per mi, així comença tot. Amb frases que signifiquen més del que sembla a primer cop d'ull, i que van acompanyades de comentaris amb dobles sentits ("Em fa la sensació que m'estàs intentant liar... i no sé fins a quin punt no vull que em liïs...", "Anem a fer unes birres quan sortim, que vull emborratxar-te?"...). Són frases d'aquelles que un mai sap fins a on s'ha de prendre en broma, o si hi ha una part de veritat al fons de tot.

I, per mi, un moment clau és quan es treballa en un mateix ordinador, ensenyant alguna cosa, o arreglant-ne una altra... L'espai és reduit. Les mans es toquen, tard o d'hora, la respiració s'acompassa, i quan apartem la mirada de la pantalla ens adonem de com d'aprop tenim a l'altre persona, i ens mirem de ben aprop quan creiem que l'altre no ens mira... I les brometes que van i venen... Nois, que us sonin totes les alarmes mentals, que aquí s'està coent alguna cosa... 

I no té res a veure amb la temàtica d'aquesta entrada però aprofito per dir-vos que he trobat dos blogs que m'han semblat molt interessants. Tots dos són de la mateixa autora, un de textos i l'altre d'imatges. Si avui teniu la sang alterada i voleu que això s'acabi... no us els recomano ;D

Gaudiu tant com pogueu!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

El per què de tot plegat

Avui m'ha donat per pensar en una cosa que em van preguntar fa molt temps. Segurament té a veure amb una noia que ha entrat avui a la feina... la Marta, una coneguda que em té perdudament admirada. 

I, per molt que probablement no li interessarà a ningú, avui escric per donar resposta a aquestes preguntes: per què m'agraden les dones? Com em pot agradar tocar allò que jo ja tinc? Què és el que fa que se me'n vagin els ulls cada cop que la Marta apareix, amb aquell somriure i aquell cos espectacular?

M'he adonat que em passa una cosa bastant curiosa... m'agraden els homes. Sí, i molt. Però quan penso en un noi, penso en tot ell. Miraré d'explicar-me. No puc agafar i dir individualment parts d'un home que m'agradin (exceptuant les cares), que trobi belles, que no em cansaria de mirar, que m'atreuen. Els nois són com un tot d'atracció que em sedueixen per com són en general. Sí, potser unes espatlles amples... 

Però en el cas d'una noia... tot és diferent. M'atreu individualment cada centímetre de la seva pell. M'atreu el seu coll, m'atreu la línia que dibuixen les seves clavícules, l'escot que deixa entreveure una bona samarreta, la silueta dels pits, que és ben diferent de perfil i de cara i que m'agrada en totes dues versions... la cintura més estreta, i la corba de les caderes, les cames, més llargues o més curtes, però seductores... El cos femení és extremedament més bell, i des del meu punt de vista més admirable que el dels homes. Estic fent generalitzacions, perquè obviament dependrà de qui sigui que estem comparant... i hi ha molts nois que us he penjat en APS que trobo fascinantment bells... però no és una cosa que em succeeixi habitualment, anant pel carrer. 

En canvi... l'escot que duïa avui la Marta era digne de ser... reproduit en una escultura i admirat!

I sobre la pregunta "com em pot agradar tocar una cosa que ja tinc?"... Si t'agrada conduir, no t'agrada conduir altres cotxes per molt que en tinguis un?! Ves, quina gran tonteria.... També tens ulls, i segurament t'agraden els d'un noi...

Així doncs... per què? Per què m'agraden les dones? Perquè són belles, fascinants, sensibles i empàtiques, i... Perquè sorprenentment sovint no saben que ho són. 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

PS: El dibuix està extret de www.recursos2d.com. 

Oro parece...

Hi ha una frase feta molt popular que diu que les aparences enganyen, però des del meu punt de vista això mai ha sigut tant cert com ara. I és que un no es pot refiar de la imatge que dóna res en absolut.

Quan va sorgir la fotografia, la gent es va pensar que es tractava d'un mitjà realístic. I de fet, quan hi ha la voluntat de transmetre la realitat es pot aconseguir, però ha de ser intencionat, perquè la fotografia és un mitjà extremadament subjectiu. Tots tenim alguna foto en la que no semblem nosaltres mateixos, o hem vist una imatge d'un pis que sembla una mansió i acaba sent un zulo. I si ens passa això amb coses quotidianes, com deuen ser en realitat els famosos als quals nosaltes (i especialment jo en aquest bloc) idolatrem, i que es fan fotografies en un estudi, amb una il·luminació perfectament estudiada, amb una roba especialment escollida per a ells, i amb el maquillatge? El maquillatge, l'altre gran magnate de les falses aparences...

I si ho sumem tot, el resultat pot ser pertorbador. Com pot una sola persona, mitjançant el maquillatge, els tints de cabell i l'art fotogràfic (deixant ja de banda el Photoshop, que sinó podria convertir-se en el ET sense cap problema), canviar tantíssim??

Senyores i senyors... Oro parece...!

Y plátano es!

(Jared Padalecki i Anna Paquin, dues persones que no sé si són atractives o horrendes)

I d'altra banda, està la inestimable cirugia estètica... que si hi havia alguna cosa que entre els mitjans anomeants fins ara no podíem canviar... amb la cirugia tot és possible. I la meva pregunta és: quan algú s'ha posat la cara que ha desitjat, podem dir que les aparences enganyen? Que aquella no és la seva cara? O sí que ho és, i és tant vàlida com la que la natura li va donar en el seu dia? Què és fals i què no?

Bastet
Aqesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Tensionx (amb X de seXuals)

L'altre dia estava discutint amb el Jordi sobre una qüestió bastant absurda: pot una persona sola mantenir una tensió sexual, o és cosa de dos? Des del meu punt de vista és, inevitablement, una cosa de dues persones. Com viure en parella, o el sexe compartit. Perquè sinó, en què es diferenciaria una tensió d'una atracció?

Per mi, una tensió sexual és aquella pressió que hi ha entre dues persones, i no puc dir si es tracta d'una reacció química, o per què passa, però és aquella sensació compartida de que, si ens ho permetem, és qüestió de temps que passi alguna cosa entre nosaltes. Al meu parer, és una cosa magnífica, aquell conglomerat de nervis i dubtes a l'estòmac... perquè per molt que creiem que es tracta d'una tensió sexual (és a dir, que l'altre es troba en la mateixa situació), sempre hi ha la pregunta: i si només és atracció? I si sóc jo, que m'estic fent la pàjara mental i en realitat... Quan m'hi llenci me la fotré?

I la veritat és que m'agraden tots els camins que es poden prendre a partir d'una tensió sexual (exceptuant, clar, l'opció no contemplada d'agafar, tancar la porta i marxar). Si no n'estem segurs, o ens diverteix la situació, o si esperem la manera clau de fer el pas, aquesta tensió creixerà i acabaran sortint espurnes entre els dos. I si decidim acabar amb el neguit... Suposo que no cal que ho expliqui. ;D

I vosaltres, com porteu les tensionx?


Porteu-vos bé... =)


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu

El repte Ted Mosby

Pels que no sigueu afins a mirar sèries (de debò existiu?? O sou un mite??), us posaré en situació. El Ted Mosby és el personatge protagonista de "How I meet your mother", una sèrie que beu de "Friends" per modernitzar el format de la història d'un grup d'amics a Nova York. El protagonista, interpretat a la perfecció pel Josh Radnor, és un noi d'uns 30 anys, arquitecte, i que tot i tenir una muntanya de defectes, per mi té una gran i aclaparadora virtut: és creatiu fins a la mèdula. Pensa massa, això també és veritat, però potser justament això fa que qualsevol cosa que podria ser ben senzilla es converteixi en un esclat de creativitat.

I precisament aquesta característica fa del personatge un dels meus nous ídols, perquè és exactament el que jo vull (i no enten com algú podria no voler-ho) ser i el que vull en la meva vida. per què resignar-nos a viure una vida monòtona, si es pot viure buscant sempre la manera de ser originals i de trobar-li sis potes al gat? És capaç de crear invents impossibles per aconseguir el que per a ell són coses importants, és capaç de crear una cita de dos minuts (amb dinar, cine, gelat i petó) per poder sortir amb la noia que li agrada i que no té temps per a res. Als meus ulls, és capaç de tot, i no hi ha res que m'agradaria tant com ser, jo mateixa, capaç de tot el que em proposés (i de tenir la imaginació per marcar-me objectius que valguin la pena!). 

En fi, es busca "persona Ted Mosby" per a que em contagiï la seva forma de ser i convertim la vida en alguna cosa més que anar tirant.

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.