Com ja haureu intuït pels comentaris que ja he penjat en aquest bloc, no sóc el que acostuma a anomenar-se una persona "ortodoxa", o "tradicional". Tampoc pretenc dir que en un determinat moment no pugui actuar com a tal, i fins i tot podria arribar-me a agradar, però no descarto les coses que queden fora de les normes socials i que poden arribar a estar mal vistes. A vegades penso que tinc un sistema de valors diferent del de la resta, perquè trobo indecents coses que es consideren normals, i trobo normals coses "indecents".
Aniré pas a pas. Quan es parla d'una relació d'amor, el "normal" és que mentalment ens aparegui la imatge d'un noi i una noia, que passen un determinat temps -preferentment, llarg- junts i per tant sense embolicar-se amb ningú altre. No diré que no m'agradi aquesta definició, però la trobo limitada d'una forma increïble.
El primer límit a trencar, i del qual ja he parlat anteriorment, és això de "noi i noia"... La sensació general és que es tracta d'una meta bastant aconseguida, tot i que de tant en tant es tenen converses com la de l'altre dia que et fan dubtar de si aquest objectiu encara està més lluny del que ens pensàvem.
D'altra banda està el tema de la fidelitat, que al meu entendre és un concepte que tenim completament mal entès. Ser fidel no significa ser monògam, o limitar l'activitat sexual a una sola persona. Ser fidel significa ser sincer i actuar en conseqüència amb allò que s'ha acordat amb l'altra persona. Es dóna per suposat que "allò que s'ha acordat pel bé d'una relació" és la fidelitat sexual... I per tant s'obliden altres tipus de fidelitat molt més importants, al meu parer, com el fet de ser conscients que en primer lloc sempre hem de procurar pel bé de la persona amb qui estem amorosament lligats. No sé si m'explico amb claredat...
Dit d'una altra manera, jo sóc bastant partidària de les relacions amoroses que se solen anomenar "liberals", on aquesta fidelitat sexual desapareix, perquè s'entèn que els jocs sexuals no tenen unes conseqüències directes sobre l'èxit o fracàs de la relació. Per què no admetre a una tercera persona, o a varies, en les relacions sexuals d'una parella, ja sigui estant els dos presents o cadascú per separat? És molt greu, pensar així?
Sincerament, crec que és molt més greu que no poguem acceptar això com a "normal", i que en canvi el fet de mentir a la persona estimada, ja sigui tenint acordada una fidelitat sexual i no cumplint-la, o simplement enganyant-la en qualsevol àmbit, estigui socialment acceptat.
I ja arribant a l'últim punt dels límits a trencar, hi ha un gran tabú que sempre m'ha creat bastanta curiositat. No ho he provat, i en realitat no conec a ningú que ho hagi fet, més enllà de diversos exemples de ficció en llibres i pel·lícules, però... Per què limitar l'amor a una sola persona? I què si són dues? Per què mirem amb tant de temor o de... rebuig els trios? No pot ser que en alguna ocasió real l'equilibri perfecte es trobi recolzant el nostre afecte en dues cames, enlloc de en una sola?
Tampoc dic que hagi de ser així, només que no entenc per què limitem la nostra felicitat a tota una sèrie de premisses que a l'hora de la veritat... potser no fan més que impedir-nos trobar allò que busquem.
Divertiu-vos i sigueu feliços.
Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.
No sé fins a quin punt estar d'acord amb tu en tot allò que escrius és productiu... Bé, només vull dir que a totes les parelles hi ha un pacte i que, com has dit, en la majoria de relacions s'agafen els pactes, digue-m'ho així: 'imposats per la societat'. Evidentment és molt més original i, clarament, divertit establir un pacte que s'adapti més i millor al caràcter de cadascun dels membres de la parella. Al cap i a la fi, els trios estan mal vistos, però la gent es fot les banyes... Jo tampoc entenc la por a acceptar la naturalesa humana en aquest sentit. Potser si tots ens deixéssim anar, seríem una mica més feliços. I amb això no vull dir 'vis ca les orgies', que també, però no en el sentit lasciu i tancat dels més conservadors, sinó en el sentit de deixem-nos anar i no tinguem tanta por de les nostres reaccions.
ResponEliminaTot dit. Que cadascú estimi com vulgui (o pugui) i sobretot, comunicació amb aquesta persona (o persones) que tant estimes... Gent, que gairebé tothom sap parlar! I amb qui menys hauria de costar és amb qui més confiança hi ha!
ResponEliminaPer al que sigui:
L'Ocell de Foc
Aprobo al 100% el meu acord amb el que pènses, prò...malauradament, hi ha quelcom que em desagrada o més aviat, no em deixa "tranquila" que, dins els seus contres, el món liberal enfocat en el cas que d'una relació amorosa de tres sempre o sobint n'hi han els dos que conecten millor i això em fés pensar...com a sensació inevitable em diu que pel fet de voler trencar tal concepció, com a tal només pugui saber-ho endinsant-me en l'empirisme profund i comprovar-ho.
ResponEliminaPerquè no ho sé pas o diria de suposar abans un "sí" el si es igual no sabero igual que deixaro fluir, (crec potser aquesta com la millor o única opció) però bé, és un dubte que al cap i a la fi em mola plantejar fora resultats o no ;)