Fantasies i altres contes

Està bé, ho he d'admetre. M'agrada el meu jefe. M'encanta! Sospito que aviat es convertirà en un problema que quan em parla em dediqui a mirar-me'l enlloc d'escoltar-lo (els meus sentits es confonen i s'engega el que no hauria), però de moment no ho puc evitar. I en realitat hi he estat pensant, i he arribat a la conclusió que si no fos per l'eròtica del poder (i pel fet que li agrada com treballo i em diu coses boniques -més o menys-) segurament ni m'hi hauria fixat... Però és innegable que la seva posició com a "superior" i la temptació d'allò prohibit pesen molt dins de la meva consciència.
Pensant-ho bé, tampoc sé si a l'hora de la veritat m'agradaria que passés res. Es tracta d'una fantasia, i només m'agrada pel fet de fantasiejar, pel fet de penjar-me d'aquells somriures radiants que em dedica, sense més pretensions reals, per molt que jo pugui imaginar-me alguna cosa més. 

Com em fa la sensació que no m'estic explicant molt bé, he anat a buscar algun llibre que m'aclari les idees, perquè sé que en algun lloc vaig llegir el que vull explicar... Però no l'he trobat. Em sap greu, us haureu de conformar amb mi i les meves teories. Algun dia parlaré de llibres.

Tornant al tema de les fantasies, n'hi ha de dos tipus:

- Les que realment volem que passin, perquè són idees que en la nostra ment etiquetem com a "factibles" amb una probabilitat més o menys alta (l'ascensor, el lavabo d'un avió -no ho he entès mai, quina eròtica té aquell cubicle de plàstic horrorós?-, un trio, etc).

- Les que, per molt que ens agrada com a idea pletòrica, no volem que passin. El nostre cervell les etiqueta com a "impossibles", i malgrat que ens poguem distreure pensant-hi, no hi tenim expectatives ni un interés "real" en que es cumpleixin (un desconegut amb qui no canviem ni una sola paraula, una amiga que sabem absolutament heterosexual, etc). Aquí està el meu jefe.

Però el que puc assegurar és que té un morbo increïble... Tot i que la paraula "morbós", segons els diccionaris, significa exclusivament "excitació per allò desagradable". En tot cas no és aquest el sentit en què normalment utilitzem aquesta paraula, ni al que jo feia referència ara mateix. Quan parlo de morbo em refereixo a aquell desig o excitació que ens recorre el cos fent que les ànsies augmentin i amplificant el plaer posterior. Perquè sí, hi ha relacions sense morbo, però jo el considero completament imprescindible en una relació a llarg plaç, i molt agraït en les esporàdiques. Fins i tot quan totes dues parts implicades saben del cert com acabarà tot... com fer el pas? Com buscar el màxim morbo possible per fer-se irresistible?

Aquesta és la qüestió...

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.