Allò que llegim

A part de tots els adjectius amb els quals em descric al meu perfil... sóc una lectora apassionada, per molt que mai llegeixo tant com m'agradaria.
Qui no recorda el primer llibre que el va emocionar, o aquell que no vam poder deixar anar fins que l'havíem acabat? Jo penso que tot allò que llegim passa a formar part de nosaltres, i que això té una importància especialment forta quan ens trobem en edat de creixement, com podria ser la infància o adolescència. Quan penso en mi mateixa, en les meves expectatives, fantasies o fins i tot maneres de pensar, trobo fragments dels llibres que més m'han marcat a la meva vida. Tinc imatges clavades al cervell que de tant en tant m'apareixen fent-me entendre perquè sóc com sóc... Tot i que tampoc voldria culpar als llibres de la meva liberalitat, és clar, no fos cas que ara agaféssiu por de llegir per no tornar-vos com jo!
Potser sí que és cert que els llibres no són l'únic que ens marca d'aquesta manera, que algunes pel·lícules o sèries també afecten la nostra forma d'entendre el món... Però jo crec que no ho poden fer igual, pel simple fet que en una història escrita, ens hi hem de ficar fins al coll. No som una part passiva, sinó activa, perquè cal que nosaltres fem tota la feina d'imaginar-nos allò que ens estan explicant, i ens involucrem molt més en la trama si hem format part del procés de creació d'aquells personatges (posant-los cara) i llocs (perfilant-los malgrat les descripcions).

I la influència que puguin tenir les visions dels autors d'aquestes històries per mi és completament aplicable a tot el que serien temes amorosos i sensuals. Com oblidar aquella escena final de Como agua para chocolate, on un pràcticament treu fum com la germana de la protagonsita (que fa que l'aigua de la dutxa s'evapori abans de tocar-la)? O l'escena de Tirant lo Blanc on ell comparteix llit amb Carmesina i Plaerdemavida, d'una forma realment perversa... O La joven de la perla, que es desfoga amb un pensant en com la mira l'altre... Per no parlar ja de Diario de una ninfómana, que és tant distret com didàctic en el sentit d'obrir-se de pensament i ser conscients de la varietat de maneres d'entendre el sexe que hi pot haver...

Després hi ha un altre tipus de llibre, i és aquell que pretèn ensenyar-te més que divertir-te o distreure't... Seria el cas d'alguns manuals, o assajos. Personalment, sempre he cregut que es pot aprendre molt més a través de llibres que t'expliquen coses mitjançant una trama complexa, que no pas en una sèrie d'instruccions o premisses donades l'una darrere l'altre... Perquè impacta molt més veure-ho en un context, per molt que sigui fictici, que no pas com a element abstracte. Un exemple d'un llibre on s'intenten explicar coses però sense perdre de vista la importància del context, i de personalitzar-ho tot és Sexualmente, de la Núria Roca. No és un llibre que impressioni o tingui un gran nivell literari, però és curiós i fàcil de llegir.

Bé, quin és el llibre que més us ha impressionat en aquest aspecte? Jo més endavant seguiré recomenant-vos alguns títols i explicant l'efecte que han tingut en mi.
Fins aviat, sigueu feliços!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Qüestió d'Estil

Tenir Estil (sí, sí, amb e majúscula), és una de les coses que sempre he considerat més importants a l'hora de relacionar-nos els uns amb els altres. 

L'altre dia parlava de prototips o estils de vestir en els que ens classifiquem nosaltres mateixos quan escollim què ens posem... però l'Estil és molt més que triar una peça de roba, o un pentinat. Es tracta de la nostra manera d'actuar, de parlar, de l'impacte que causem en els altres per la nostra simple forma de ser. 

Posant exemples menys abstractes, quan una persona intenta lligar amb una altra, pot fer-ho de moltes maneres i des del meu punt de vista, té moltes més possibilitats d'èxit si té Estil a l'hora de fer-ho. De dir "Hola, què tal? Vols fotre un clau?" en sabem tots, igual que també sabem fer mitja volta i sortir corrents quan algú ens fa aquesta pregunta. I en realitat tot això està molt lligat al tema del morbo que comentava ahir: com ens ho fem per guanyar-nos l'interès de l'altre persona? Com ens ho fem per a que l'altre estigui expectant a viam quin pas fem ara?

Avui parlaré d'un noi... que entre nosaltres anomenarem Jordi*. Tota aquesta teoria sobre l'Estil la vaig crear després de conèixer-lo, perquè el noi era capaç de barrejar un posat innocent amb una elegància i una aura de misteri, que al meu punt de vista el feien irresistible: no vaig ser capaç de no caure en la trampa. Sempre es mostra interessat, amb un punt de saber alguna cosa que tu no saps... i amb un toc juganer que pot amb mi. És d'aquelles persones que sempre busquen maneres diferents per arribar a tu, i el millor de tot, és que ho fa sense adonar-se'n! Tot això ho incorpora de manera natural... I això és el més important de tot, trobar l'Estil propi no significa fingir o adoptar el caràcter d'algú altre, significa ser conscients de com som i explotar-ho al màxim. 

Hi haurà qui tingui un Estil principalment tendre, o juganer, o elegant, o misteriós... o qui simplement serà tant modest que creurà que no pot arribar a tenir-ne, i aquest serà el seu propi Estil. Només es tracta de fer les coses amb gràcia i de veure quin efecte tenen les nostres paraules sobre els altres. 

Per últim, m'agradaria dir que he decidit fomentar la participació (fins ara nul·la!) en aquest bloc (podeu firmar  amb el nom o com a anònims donant-me alguna pista per trobar-vos). Així que qui em digui a qui pertanyen els quatre ulls que he penjat avui, tindrà premi (a concretar)! Saps qui són? (Un és fàcil, fàcil, fàaaacil).

I aprofitant que faig aquest parèntesis, aquest post li vull dedicar a la Marta*, una persona fantàstica que em va dir que començaria a llegir-se aquest bloc, i que sempre m'ha entès quan he parlat d'Estil. 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

*Per motius que ara no venen al cas acabo de decidir que tots els noms falsos que faci servir en aquest bloc seran Jordi i Marta!

Fantasies i altres contes

Està bé, ho he d'admetre. M'agrada el meu jefe. M'encanta! Sospito que aviat es convertirà en un problema que quan em parla em dediqui a mirar-me'l enlloc d'escoltar-lo (els meus sentits es confonen i s'engega el que no hauria), però de moment no ho puc evitar. I en realitat hi he estat pensant, i he arribat a la conclusió que si no fos per l'eròtica del poder (i pel fet que li agrada com treballo i em diu coses boniques -més o menys-) segurament ni m'hi hauria fixat... Però és innegable que la seva posició com a "superior" i la temptació d'allò prohibit pesen molt dins de la meva consciència.
Pensant-ho bé, tampoc sé si a l'hora de la veritat m'agradaria que passés res. Es tracta d'una fantasia, i només m'agrada pel fet de fantasiejar, pel fet de penjar-me d'aquells somriures radiants que em dedica, sense més pretensions reals, per molt que jo pugui imaginar-me alguna cosa més. 

Com em fa la sensació que no m'estic explicant molt bé, he anat a buscar algun llibre que m'aclari les idees, perquè sé que en algun lloc vaig llegir el que vull explicar... Però no l'he trobat. Em sap greu, us haureu de conformar amb mi i les meves teories. Algun dia parlaré de llibres.

Tornant al tema de les fantasies, n'hi ha de dos tipus:

- Les que realment volem que passin, perquè són idees que en la nostra ment etiquetem com a "factibles" amb una probabilitat més o menys alta (l'ascensor, el lavabo d'un avió -no ho he entès mai, quina eròtica té aquell cubicle de plàstic horrorós?-, un trio, etc).

- Les que, per molt que ens agrada com a idea pletòrica, no volem que passin. El nostre cervell les etiqueta com a "impossibles", i malgrat que ens poguem distreure pensant-hi, no hi tenim expectatives ni un interés "real" en que es cumpleixin (un desconegut amb qui no canviem ni una sola paraula, una amiga que sabem absolutament heterosexual, etc). Aquí està el meu jefe.

Però el que puc assegurar és que té un morbo increïble... Tot i que la paraula "morbós", segons els diccionaris, significa exclusivament "excitació per allò desagradable". En tot cas no és aquest el sentit en què normalment utilitzem aquesta paraula, ni al que jo feia referència ara mateix. Quan parlo de morbo em refereixo a aquell desig o excitació que ens recorre el cos fent que les ànsies augmentin i amplificant el plaer posterior. Perquè sí, hi ha relacions sense morbo, però jo el considero completament imprescindible en una relació a llarg plaç, i molt agraït en les esporàdiques. Fins i tot quan totes dues parts implicades saben del cert com acabarà tot... com fer el pas? Com buscar el màxim morbo possible per fer-se irresistible?

Aquesta és la qüestió...

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Paraules confuses

Avui m'ha donat per pensar en el llenguatge, aquest instrument tant necessari que a vegades ens falla tant estrepitosament. En realitat tot ha vingut per una frase de Tirant lo Blanc (...cadascú perd el temps com vol, no?) que m'ha deixat bastant confusa:

La fortuna siempre es contraria a los que aman con celo. *

Mmmm... M'ha cridat molt l'atenció perquè és una frase construïda de manera que li pot agradar a qualsevol persona, entengui les coses com les entengui. Celo... com a gelosia? Com a interès? Com a metàfora de l'estat de zel animal? Veient com evoluciona la història després, és probable que Joanot Martorell pensés en aquest últim sentit... però no encaixen també els altres? 

He consultat a l'amiga RAE per si m'oferia més claredat sobre el tema. Celo:

1. m. Cuidado, diligencia, esmero que alguien pone al hacer algo.

2. m. Interés extremado y activo que alguien siente por una causa o por una persona.

3. m. Recelo que alguien siente de que cualquier afecto o bien que disfrute o pretenda llegue a ser alcanzado por otro. 

4. m. En los irracionales, apetito de la generación.

5. m. Época en que los animales sienten este apetito.

6. m. Período del ciclo menstrual de la mujer en que se produce la ovulación.

7. m. pl. Sospecha, inquietud y recelo de que la persona amada haya mudado o mude su cariño, poniéndolo en otra.

Mmm... La definió 4 no l'entenc (si algú sí em faria un favor explicant-me-la). Per la resta... com pot una sola paraula significar coses tant diferents, i fer que una frase tingui tants sentits oposats? 

1. La fortuna siempre es contraria a los que aman con esmero.
2. La fortuna siempre es contraria a los que aman con un interés extremo.
3. La fortuna siempre es contraria a los que aman con recelo.
4. ?
5. La fortuna siempre es contraria a los que aman con apetito sexual.
6. La fortuna siempre es contraria a los que aman durante la ovulación femenina.
7. La fortuna siempre es contraria a los que aman con celos y miedo.

8. La fortuna siempre es contraria a los que aman con cinta adhesiva.

Jo gairebé ho deixaria amb que la fortuna sempre és contrària als qui estimen, i punt. Quina frase tant horrible! Perquè pot fallar tant el llenguatge fins al punt de deformar les coses que es volen dir en un sentit pervers i erroni? Com podem ser tant dependents d'un mètode que té unes probabilitats d'error tant altes? Entengueu-me, adoro les paraules (sinó no tindria un bloc), però... 

Si una sola frase pot entendre's de tantes maneres, perquè ens estranya després que els nostres interlocutors malinterpretin les nostres paraules i caiguem en mals entesos?

Espero que això no tingui cap altra interpretació que la que vull que tingui:

Gaudeix de la vida, i que tinguis un bon dia.

Bastet (avui entre intel·lectual i poetissa)
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

*Malgrat ser Tirant lo Blanc, la frase que he trobat era en castellà i la reflexió posterior també, em sap greu.

Amor platònic setmanal

Hola gent!! (Si és que hi ha algú que em llegeix! jeje)

Bé, la setmana ha passat volant, i aquí us porto el meu nou amor platònic... que en realitat ja tenia pensat des de fa un parell de dies! Aquest cop només us en passo només un, una noia (ho sento noies heterosexuals i nois homosexuals!), i la novetat és que no parlaré d'una persona famosa, que es pugui trobar a les revistes i programes d'aquells que tant odio... No! És una noia anònima, que té un parell de canals de youtube... i que és un encant!! 

Us explico: es diu Marta, té 20 anys... i dos videoblocs, un per cada personalitat diria jo... El meu preferit, sens dubte, és el seu personal, on parla de tot allò que li ve de gust amb bastanta creativitat i molta bogeria; mentre que l'altre és un canal de maquillatge, perquè la noia es veu que és una experta en pintura i pentinats, i es dedica a fer tutorials. 

Bàsicament... si m'agrada tantíssim és perquè no només és preciosa (té una careta de nena trapella fantàstica) i té un cos magnífic, sinó que està com una cabra. Veure un vídeo seu és com assistir a una explosió d'energia i no para de fer cares, de riure's d'ella mateixa, de caracteritzar-se per fer diferents personatges... Em podria passar el dia mirant vídeos seus (a falta de conèixer-la personalment).

Crec que ja he fet prou presentació, us deixo un parell de vídeos per a què comprengueu de què us parlo.

Aquí no demostra tant el caràcter extrovertit i esbojarrat... però heu vist alguna vegada una cosa més tendre i més mona? (Nota mental: i li encanten els gats... deu adorar a Bastet, no?)

Aquest m'encanta... no ho puc evitar, em fa molt riure i la trobo simplement encantadora.

Què n'opineu?

Bé, fins aquí l'amor platònic d'aquesta setmana... quan m'hagi extasiat de tant veure vídeos seus i hagi trobat a algú altre que mereixi la meva adoració, us ho faré saber.

Petons per tots!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amorosament originals

Com ja haureu intuït pels comentaris que ja he penjat en aquest bloc, no sóc el que acostuma a anomenar-se una persona "ortodoxa", o "tradicional". Tampoc pretenc dir que en un determinat moment no pugui actuar com a tal, i fins i tot podria arribar-me a agradar, però no descarto les coses que queden fora de les normes socials i que poden arribar a estar mal vistes. A vegades penso que tinc un sistema de valors diferent del de la resta, perquè trobo indecents coses que es consideren normals, i trobo normals coses "indecents".

Aniré pas a pas. Quan es parla d'una relació d'amor, el "normal" és que mentalment ens aparegui la imatge d'un noi i una noia, que passen un determinat temps -preferentment, llarg- junts i per tant sense embolicar-se amb ningú altre. No diré que no m'agradi aquesta definició, però la trobo limitada d'una forma increïble.

El primer límit a trencar, i del qual ja he parlat anteriorment, és això de "noi i noia"... La sensació general és que es tracta d'una meta bastant aconseguida, tot i que de tant en tant es tenen converses com la de l'altre dia que et fan dubtar de si aquest objectiu encara està més lluny del que ens pensàvem.

D'altra banda està el tema de la fidelitat, que al meu entendre és un concepte que tenim completament mal entès. Ser fidel no significa ser monògam, o limitar l'activitat sexual a una sola persona. Ser fidel significa ser sincer i actuar en conseqüència amb allò que s'ha acordat amb l'altra persona. Es dóna per suposat que "allò que s'ha acordat pel bé d'una relació" és la fidelitat sexual... I per tant s'obliden altres tipus de fidelitat molt més importants, al meu parer, com el fet de ser conscients que en primer lloc sempre hem de procurar pel bé de la  persona amb qui estem amorosament lligats. No sé si m'explico amb claredat... 

Dit d'una altra manera, jo sóc bastant partidària de les relacions amoroses que se solen anomenar "liberals", on aquesta fidelitat sexual desapareix, perquè s'entèn que els jocs sexuals no tenen unes conseqüències directes sobre l'èxit o fracàs de la relació. Per què no admetre a una tercera persona, o a varies, en les relacions sexuals d'una parella, ja sigui estant els dos presents o cadascú per separat? És molt greu, pensar així?

Sincerament, crec que és molt més greu que no poguem acceptar això com a "normal", i que en canvi el fet de mentir a la persona estimada, ja sigui tenint acordada una fidelitat sexual i no cumplint-la, o simplement enganyant-la en qualsevol àmbit, estigui socialment acceptat. 

I ja arribant a l'últim punt dels límits a trencar, hi ha un gran tabú que sempre m'ha creat bastanta curiositat. No ho he provat, i en realitat no conec a ningú que ho hagi fet, més enllà de diversos exemples de ficció en llibres i pel·lícules, però... Per què limitar l'amor a una sola persona? I què si són dues? Per què mirem amb tant de temor o de... rebuig els trios? No pot ser que en alguna ocasió real l'equilibri perfecte es trobi recolzant el nostre afecte en dues cames, enlloc de en una sola?

Tampoc dic que hagi de ser així, només que no entenc per què limitem la nostra felicitat a tota una sèrie de premisses que a l'hora de la veritat... potser no fan més que impedir-nos trobar allò que busquem.

Divertiu-vos i sigueu feliços.

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Prototips

L'altre dia vaig haver de fer un viatge en tren, i just davant meu es van seure dos nois, tots dos amb una aparença hipnòticament atractiva, però completament diferents entre sí. Vaig tenir tot un viatge per mirar-los dissimuladament (no sé fins a quin punt vaig aconseguir això últim) i per reflexionar sobre els diferents estils i prototips als que ens classifiquem nosaltres mateixos per tal de mostrar-nos al món. Aquesta reflexió es podria fer perfectament amb noies, però com els dos models eren nois, de moment em decantaré cap a aquest sexe.

Un dels nois que tenia al davant era molt alt, amb el cabell llarg recollit en una cua lleugerament desfeta, i barba de pocs dies. Anava vestit bastant "de qualsevol manera", i llegia una novel·la històrica molt apassionat. Es tracta d'una aparença natural (sense arribar a allò "brut") i que inspira tranquil·litat i confiança. Com a mínim a mi. Prototip: hippie.

Perdoneu la distància que hi ha entre la descripció que he fet i el que apareix a la fotografia.... no m'he pogut contenir de fer-lo servir a Ell.

L'altre noi era completament diferent. Per començar, era bastant més baixet, amb el cabell curt i una caçadora de cuir, amb una dessuadora vermella a sota, i el mòbil d'última generació a les mans. Es tracta d'aquell noi que s'hi mira una mica a l'hora de vestir-se, però que va de diari, més còmode que elegant. Dins d'aquest mateix estil hi ficaria des dels que van més amples i potser podríem dir de skater, fins als qui vesteixen més ajustadet, sense arribar a voler marcar en excès. Prototip: urbà.

El casc per la moto és opcional, i com comprendreu el noi que viatjava en tren no en portava.

Aquest últim estil, però, té una variant: si hi afegim algun element estrambòtic com ulleres de pasta enormes, barrets, perilles, algun tipus de corbata cantona, camises de quadres, mocadors pel coll... Tot plegat ens dóna una imatge ben diferent (tot i que amb punts en comú, com podrien ser les jaquetes de cuir), que ens porta a la voluntat de ser més "guais". Prototip: modernillo.

D'altra banda també hi ha els qui es cuiden de la imatge amb la pretensió de ser elegants. Aquí arribaríem a dos punts: els que es preocupen de fins l'últim detall amb la voluntat de "despentinar-se" i oferir un look casual, i els qui es "repentinen". Curiosament, les dues fotografies de mostra seran el mateix noi, així que les comento juntes. En la primera s'ha preocupat per tots els detalls amb la intenció que sembli que no s'ha preocupat per cap d'ells. Prototip: despentinat amb gràcia.

En el segon cas, l'elegància és qui mana, i ja no importa que es notin els esforços per mantenir una imatge intacta. Prototip: elegantment repentinat.

Em venia de gust fer un post en homenatge als dos monuments del tren... i encara que cap d'ells s'assemblava als nois que us he penjat, espero que us n'hagueu fet a la idea i hagueu gaudit amb el meu simbòlic anàlisis dels prototips masculins.
Festegeu en nom meu, i fins aviat.

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Sorpreses de la vida

Hi ha vegades que la nostra opinió sobre una persona pot variar radicalment segons la forma d'anar vestida o "caracteritzada", i podem passar de no considerar-la atractiva, a fixar-nos-hi i admetre que té un cert "sex appeal" innegable. Aquest vindria a ser el cas del Dominic Monaghan, un actor britànic de 34 anys, a qui hem vist a El señor de los anillos fent de hobbit (de Merry), a Lost fent de Charlie i a Flashforward fent de Simon. En cap d'aquestes ocasions estaríem parlant d'un sex symbol... més aviat al contrari, i mai a la vida m'hagués plantejat de considerar-lo "sensual", de no ser per aquest videoclip:

Carai, quina passió i agressivitat és capaç de transmetre aquest noi! No dic que no sigui normal que a altres llocs quedi més o menys eclipsat per Jacks, Sawyers, Boones... Però caram, quin home, si ens el mirem bé, no? Tampoc passaré a considerar-lo un amor platònic setmanal... sinó més aviat una sorpresa de la vida. Qui ens ho havia de dir?

Sobre el conjunt de la Rihanna en aquest videoclip... heu vist alguna cosa més horrible?

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Accidents internautes

Avui vull parlar d'un tema que està en boca de tots. I és que les noves tecnologies han suposat un gran avenç en molts aspectes de la nostra vida, per molt que soni a frase tòpica i buida. Amb la revolució d'internet, hi hem sortit guanyant a l'hora de ser competents empresarialment parlant (llàstima de l'amiga Crisis), a l'hora d'accedir a informació de qualsevol tipus, en el nostre temps d'oci (i com!), etc. Malgrat tot, jo sóc de la opinió que també té els seus aspectes negatius, si més no si no ho sabem gestionar o si hi tenim accès a algunes edats inadequades.

I què té tot això de "rosa", preguntareu? Mireu el vídeo, i en parlem a sota.

Què serà de la vida d'aquesta pobra noia? És per coses com aquesta que estic tant i tant contenta de pertànyer a la meva generació (nascuts als '80, deixem-ho així) perquè a viam un moment... L'edat de ser completament ignorants, egocèntrics, pedants i més o menys insuportables segons el propi caràcter, tots l'hem passat (alguns superant-la millor que altres, i alguns faltant al respecte més que els altres, com la noia aquí citada). Però per fortuna, nosaltres no teníem la facilitat d'aquesta pobra nena per fer un videobloc i dir totes les tonteries que pensàvem en veu alta! Una cosa és trobar un vell diari personal i dir "puaj! Quanta tonteria acumulada tenia"... I una altra és madurar (o intentar-ho) sabent que centenars de persones han vist això! Perquè no us creieu que n'ha sortit immune... Que la noia aquesta ha hagut de canviar el seu usuari de youtube perquè la bombardejaven... I crec que si mai torna a tenir un videobloc l'haurà de fer amb passamuntanyes!

Com seríem nosaltres si estiguéssim així de traumatitzats? Com serà la generació que ve, si hauran d'amagar tots el cap sota l'ala per no rebre tomaquets a la cara per haver fet vídeos com aquest? Com es pot millorar sabent que tanta gent ha vist els teus errors?

De nou... visca els anys '80.

Postdata: Per si algú s'ho estava preguntant... el tal Bieber és el que menys m'importa del tema.

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Sexualitat, política i altres mentides

No em considero especialment susceptible ni irascible, però avui han aconseguit que Bastet torni a tenir cap de lleó. I és que hi ha persones que ni tan sols són conscients del mal que fan a la societat, i que es dediquen a cridar als quatre vents les seves idees retrògrades i antiquades sense ni parar-se a intentar saber amb qui estan parlant.

I què si t'ofenen? I què si ets més del que es pensen que ets? Tant li fot, perquè són posseïdors de la veritat absoluta i per tant, encara et deuen fer un favor si t'escupen a la cara, a viam si reacciones.

Avui m'he hagut de sentir a dir que les persones bisexuals, no només són més promíscues que els heterosexuals, sinó que el seu únic objectiu és el vici pel vici. La meva primera reacció ha sigut intentar negar-ho, perquè odio les generalitzacions i penso que és completament injust dir que una persona té més afinitat al vici que una altra per la seva orientació sexual. Sinó, que els hi preguntin a les nenes de 12 anys que perden la seva virginitat només per poder dir-ho davant de tota la classe, i "molar més". A viam com seran aquestes nenes quan en tinguin 18, per molt heterosexuals que siguin. 

Malgrat tot, després hi he donat més voltes, i he arribat a aquest punt: i què si són més hedonistes que les persones tradicionalment "correctes"? Millor per ells! Què n'hem de dir nosaltres, de amb qui se'n van o no al llit, qui som nosaltres per jutjar què és massa o massa poc? Perquè una cosa està clara... adoro el jocs de sensualitat, i no compto amb quantes persones hi jugo. Això significa que sóc massa liberal? Si és així està clar que el meu interlocutor d'avui ho era massa poc. De fet, ara que hi penso m'estranyaria que no fos verge, per molt que té parella des de fa anys. Perquè: pot una persona que ha provat el deliciós encant del sexe, criticar a algú pel simple fet d'adorar-lo? Pot una persona sensata decidir què han de fer els altres?

"¿Cómo va a gustarme tocar algo que ya tengo yo?", em preguntaven avui. Però és que jo no pretenc obligar a ningú a que li agradin tots dos sexes... Així que què menys que tinguin la mateixa consideració amb mi i em permetin decidir què fer amb la meva vida! I no només a mi: a tothom. 

Quina mania de posar-li etiquetes a tot, i de voler saber-ho tot i controlar-ho tot... No podem simplement ser lliures i acceptar que cadascú és com és, li agraden les coses que li agraden, i pren les decisions de la seva vida, com fa cadascú particularment?

"Si queréis ponerme un nombre, adelante, ¡no me importa! Pero sabed que lo que soy en realidad es una nereida, una dríada. Una ninfa, sencillamente." (Valérie Tasso)

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Alguns diran que no he trobat la persona adequada, per a qui canviaré de pensament i passaré a considerar la monogamia el millor dels regals. No em sembla que calgui discutir una cosa que no se sap si passarà...

Però fins llavors, quin sentit té limitar-se a idolatrar, a desitjar, a sospirar per a una sola persona? M'agraden els homes i les dones, i setmanalment canvio la persona a qui admiro a favor d'una nova troballa. Immadura? "Quinceañera"? No... més aviat generosa, em sobra amor per tots, i no vull privar a ningú que s'ho mereixi del meu afecte.

Per ser el primer amor platònic setmanal que publico, seré considerada amb tots, i us deixaré una noia, i un noi, no fos cas que us queixéssiu.

La noia escollida per a obrir aquest apartat del bloc és la Deborah Ann Woll! Una princesa pèlroja amb uns ulls de gel... i una mirada que desfaria a qualsevol. Es tracta d'una actriu d'Estats Units, a punt de fer els 26 anys, que està trobant l'èxit després d'haver aparegut fent el paper d'una vampiressa novell a la sèrie True Blood.

Una cara preciosa en un cos espectacular... què més es pot demanar? És exactament el meu ideal de bellesa femení, i aquí us el deixo per a que el gaudiu.

Jo us l'he presentat... si en voleu més, ja és cosa vostra!

Noies heterosexuals... no desespereu, aquí hi anem: com us agraden els nois? Tendres, carinyosos i treballadors? O preferiu un noi dur, rebel, "xulo" i pedant? El voleu bohemi, amb barba, boina i cabells llargs? Tinc el noi perfecte per totes.

L'Ian Somerhalder, actor, model i productor també d'Estats Units, de 32 anys, que l'hem vist a la sèrie Lost fent de Boone, i a Vampire Diaries fent de germà dolent i irresistiblement sexy. Té una mirada fantàstica, i un somriure pedant increïble... tot i que el somriure més sincer de la tercera foto gairebé és el meu preferit.

 

Espero que n'hagueu gaudit molt! Ja us he donat material per a fer els deures i buscar-los a google durant aquesta setmana... Cuideu-vos molt, bebeu i estimeu-vos els uns als altres a la meva salut.
Petons i fins aviat!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Bastet

Bastet. Pot semblar una mica pedant batejar-se amb el nom de la Deessa egípcia que simbolitza l'alegria de viure, però quin millor nom que el d'una divinitat imprevisible, que pot mostrar-se tendre o ferotge segons el seu humor? 

Quin nom podria trobar millor que el d'un èsser superior representat com una dona amb cap de gata o de lleó, que personifica els rajos del sol? Que la Deessa de les borratxeres, per a qui els egipcis feien una celebració anual bebent tot el vi que eren capaços d'empassar?

Vi, hedonisme, llum, secrets, somriures, plaer i gats. Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu. 

Bastet.

El Bloc Rosa

Abans que res vull deixar clar que, fins ara, mai m'havia agradat el color rosa. O vermell, o taronja, però... rosa? I què dir de tot allò que ha pres el nom d'aquest color... "Premsa rosa"?! Però m'he cansat de nedar a contracorrent, i posats a viure en color rosa... Millor fer-ho a la meva manera que mirant el Sálvame!

Així doncs, us dono una calurosa benvinguda al meu Bloc Rosa, on trobareu un variat catàleg dels meus amors platònics, i podreu informar-vos de les reflexions socials i decepcions que tingui a partir d'ara...

Que en gaudiu!