7.000 agraïments

He superat les 7.000 visites al bloc. Merci a tots!! Jo també us adoro!

Escenes que no s'obliden

Benvinguts de nou!

Com sempre, hi haurà qui ja estava pensant que no tornaria a escriure mai més, i aquí estic... He de dir que he estat un mes sense internet a casa... Així que a part de seguir a Twitter no es pot dir que hagi sigut un mes virtualment gaire emocionant. 

I com sempre que he marxat durant un temps, quan torno tinc varis temes pensats... Però avui no vinc a escriure de cap d'ells. Ja em coneixeu, sóc així de capritxosa. Del que em ve de gust parlar-vos avui és de llibres, concretament d'aquells que ens marquen gairebé podria dir per sempre. I tot i que crec que no ho he confessat mai a ningú (en el seu moment, fa moooolts anys quan me'l vaig llegir, ho vaig ocultar molt bé) un dels llibres que a mi em van impactar més en el terreny sexual va ser... trrrtrrrrrrrtrrr... Tirant lo Blanc! 

No és absurd? Ho sé... però aquest llibre em va pertorbar tantíssim que de tant en tant se m'apareix a la ment i m'encén d'una forma bastant barroera. De fet, ara hi estava pensant i per bé o per mal crec que és la tercera vegada que parlo del Tirant al bloc! Casualitat??

Resulta que m'havia de llegir el llibre per obligació al batxillerat, i l'estava trobant horrible. L'estava trobant tan horrible que varies vegades em vaig adormir llegint-lo... I de cop i volta, sense que m'ho pogués esperar gens... Va aparèixer AQUELLA escena.

Jo sempre m'he considerat bastant empàtica... m'agrada pensar en què deuen sentir les altres persones en diverses situacions... I aquest és el problema que sempre he tingut amb aquell moment de Tirant.

Resulta que el caballer va més cremat que el seu autor (que això és dir molt, veient com li va sortir el llibre) i la donzella de la Carmesina el deixa entrar a l'habitació... S'estira al costat d'ella, amb el Tirant darrere seu (sandwich de serventa, vaja) i comença a acariciar a la princesa. Ella, mig clapada i ni corta ni perezosa, es deixa fer, fins que la donzella-sandwich treu la seva mà del cos nu de Carmesina i deixa que sigui Tirant qui la toca. I ala, a sobarla se ha dicho! Al final quan ell baixa la mà cap al cony de la princesa, ella es resisteix una mica (dient-li a la seva companya que no), però el caballer li acaba fent un dit bastant generós. 

Podem, siusplau, analitzar la situació de la Plaerdemavida (la donzella)??? Està cos amb cos amb una dona que gemega el seu nom i un home que per ous la deu tenir més dura que un bat de beisbol... Mentre nota com la mà d'ell passa per sobre d'ella per ficar-se dins de l'altra, i sap que és perquè ella ho ha permès i està enganyant a la senyora. 

...

Es pot saber quina classe de pertorbat va escriure això???

I es pot saber com pot ser que sigui lectura obligatòria a batxillerat?

Pardiez, si avui m'he llevat de la migdiada amb aquesta escena al cap i m'he hagut de fer un favor per calmar-me! Encara ara!! 

És cert que per Carmesina havia de ser plaent (mig despertar-se perquè t'acaricien i et toquen sempre és agradable), i també per Tirant (veure que la dona que t'excita es deixa tocar per una altra dona, a qui estàs arrimant cebolleta, i acabar-la sobant de dalt a baix també ha d'estar molt bé)... Però per favor, Plaerdemavida no crec que mai més pogués baixar el calentón que devia agafar. 

Sabeu de què us parlo quan dic que aquesta escena se'm va clavar? Us ha passat mai alguna cosa similar? Últimament està molt de moda el llibre de les ombres d'un pertorbat (que per cert a la peli l'interpretarà el Pattinson... què els passa amb aquest home?!?)... Us heu llegit la saga? A mi em fa força mandra, la veritat. 

Quines són les escenes de llibres que us persegueixen (si és que ho fa alguna)?

Fins molt aviat! =)

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Coses que no em poden venir de gust

- Escotar-me molt i fixar-me en si em mires les tetes.
- Insinuar-me en cada paraula que et digui.
- Abraçar-te i aprofitar que tinc el teu coll tan a la vora per roçar-lo amb els llavis.
- I llepar-lo, mossegar-lo i fer-li petons.
- Resseguir les teves espatlles (tan... genials) amb les mans.
- Despentinar-te i murmurar-te alguna cosa a l'orella.
- Buscar el límit del jersei amb els dits per tocar la teva pell.
- Imaginar-me com seran els teus sospirs de plaer.
- Acorralar-te i comportar-me (en general) com una gata en zel.



Llistes fetes des del llit a altes hores de la nit.
Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.


(Foto: http://pinkymomoko.tumblr.com/post/29402272225)

"Asaltacunas"

Hi ha gent que li dóna molta importància a aquestes coses de l'edat. Jo en realitat no li he donat mai gaire bombo... Quan en tenia 20 em vaig enrotllar amb dos nois, un de 35 anys i un de 17... i el que era menor d'edat va acabar sent tant més interessant al llit que l'altre, que mai més li vaig fer gaire cas als tòpics i tabús sobre les edats. Però sóc molt conscient que socialment està molt mal vist i que hi ha gent per qui interessar-se per una persona dos anys menor és un sacrilegi.

Us explicaré a què ve tot això ara. Malgrat que mai he volgut dir clarament la meva edat en aquest bloc, avui confessaré que en tinc entre... 23 i 28. I resulta que tot i que sembli estrany des de fa uns mesos he començat a sortir amb un grup d'amics amb els qui m'ho passo simplement genial, però que són tots molt més joves que jo. Podríem dir que ronden de forma justa la majoria d'edat. Tampoc tots, però els més juerguistes venen a tenir aquesta edat. 

I he de dir que en general em porto bé. M'he conscienciat que tenen l'edat que tenen (malgrat no l'aparenten) i faig l'esforç d'anomenar-los "els nens"... a viam si així se'm queda. Però de tant en tant se me'n van els ulls a un cul, o a una samarreta negra d'aquestes que no tenen res d'especial però em tornen tota boja... I em començo a plantejar: és que no són capaços de decidir per si sols? Per què seria una perversió si les noves generacions estan pervertits des dels dotze anys? No s'hauria de prioritzar la maduresa mental a l'edat a l'hora de penjar l'etiqueta de "prohibit" a algú? 

En realitat jo només sé que si tinguessin... No ho sé, cinc anys més (per dir alguna cosa), otro gallo cantaría. Els polvos dins del grup estarien a l'ordre del dia (ahgliduhfgsldughsg).

La foto d'avui es pot considerar una gran exageració, però trobo la Maitena tan divertida que no ho he pogut evitar. 

Sigueu pervertits! I si assalteu algun bressol feu-m'ho saber!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Motiu d'abstinència

Estar enamorat és una putada.




No penso dir res més al respecte.

Amor platònic setmanal

Feliç dimecreeees!

Com estem, lovers?? Jo estic sembrá, com podeu veure... dos dimecresAPS seguits! Feia temps que no em passava. Podeu dir que estic inspirada o que vaig més calenta del normal, vosaltres mateixos! La qüestió és que aquesta setmana us porto un noi, ja sigui per allò de ser equitatius o perquè la vida té aquestes casualitats... I és que evidentment vaig anar a veure la pel·lícula protagonitzada pel meu amor platònic d'aquests dies i sí que una és conscient de què està veient però... no sé si és que m'interessava la trama, si és que estava a la parra o què em va passar. El tema és que m'ha fet falta trobar al facebook d'algú unes fotos d'aquest noi sense caracteritzar (de carrer, vamos) per dir... Però en què estava jo pensant per no fixar-m'hi i que se'm caiés la baba?!

I ja us aviso que torno a descobrir la sopa d'all. 

Avui, senyores i senyors, us porto al meravellós i superheroïc... Christian Bale!!! Ta-tatxàaan! Passem d'una noia de 22 anys a un noi de 38... sóc molt àmplia de mires, què voleu que us hi digui. En tot cas, el Christian és un actor de Gales que és vegetarià i que ha fet mogollón de pel·lícules des que era un nen. Ara per ara la que es pot veure als cinemes és la última part de la trilogia de Batman, The Dark Knight Rises. 

És un altre d'aquests homes que se'ls ha vist de totes les maneres... amb barba, sense barba, amb el cabell rapat, amb melenes... crec que amb totes les combinacions possibles. Alguns dels meus lectors (si és que en queda algun) segurament dieu que he escollit les seves pitjors fotos... però personalment em quedo amb cabell "despentinat" i barba. Què voleu que hi faci.

Oix, oix, oix... Ho sé, ja té una edat... però estic a punt de menjar-me la pantalla del pc. Algun dia un dels meus Aps m'impedirà marxar com el Bale en aquesta última foto. 

Apa, espero els vostres comentaris! Volem un Batman a la nostra habitació?

Sigueu dolents!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Amor Platònic Setmanal

Bon dimecres!!

Hola?? Hi ha algú?? Bé... resulta que aquesta setmana m'he tornat a enamorar platònicament i he pensat que per si de cas encara hi hagués algú visitant aquest bonic bloc... L'he de compartir!

Deixeu que m'expliqui. Com alguns ja sabreu sóc una fanàtica de les sèries, del teatre i dels musicals, així que quan he vist el tràiler de la nova pel·lícula de Les Miserables no he pogut evitar buscar més i més informació sobre el tema, i... wow! Heu de saber que és un musical que mai sé ben bé per on agafar... És tan coral que em costa agafar un personatge com a principal i identificar-m'hi, sobretot perquè l'amor entre els dos protagonistes sempre l'he trobat bastant superficial. Però hi ha un personatge secundari que m'encanta. És l'Eponine, la noia enamorada i no corresposta, que té una força brutal. I la meva grata sorpresa ha sigut descobrir qui representa aquest paper! Es diu Samantha Barks i no la coneixia fins ara... Es tracta d'una actriu irlandesa que té només 22 anyets però que... Oh my god!

Què hi dieu? No és que jo sigui especialment defensora de les morenazas però la veritat... no sé quina classe de pallús es quedaria amb la Amanda Seyfried tenint aquesta preciositat a la vora, no? Segurament sí que hi ha gent que es quedaria abans amb l'Anne Hathaway que també sortirà a la peli de Les Miserables, però... jo ja sé a qui estaré buscant tota l'estona a la pantalla! 

Sigueu dolents i fins aviat!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Cèrvols i altres animals

A mi hi ha coses que em costen d'entendre. L'algebra. Alguns conceptes de macroeconomia. Les banyes.

I ara no em mireu malament a l'estil: mira, la recatada ha parlat... Entenguem-nos primer. He sigut durant molt temps una defensora aferrissada de la llibertat sexual i de les parelles liberals. Però per mi una cosa no treu l'altra. 

Des del meu punt de vista és molt senzill: si estàs amb alguna persona en una relació... diguem-ne romàntica és perquè vols, ningú t'hi obliga, en teoria. Llavors, quan un està en aquesta situació, s'acostumen a establir uns límits de la fidelitat: no anar al llit amb altra gent, no mirar a altra gent, no desitjar a altra gent, poder fer tot això però sense repetir mai, o sí però explicant-ho a la parella i així convertir-ho en un joc de dos... Hi ha mil opcions, diria jo. I si és així i si resulta que estem en una relació i no ens agrada l'acord de fidelitat al que s'ha arribat... coi, per què no se'n parla i llestos?! Què es guanya fent veure a l'altra que s'ha arribat a un acord... i saltant-se'l? 

Tota aquesta indignació ve en realitat pel Jordi. No podia ser d'una altra manera. I és que jo sé que aquest noi havia estat infidel en més d'una ocasió a la seva parella (la que tenia abans). I de cop em vaig trobar en ple tonteig... fins que em va deixar anar que té una nova nòvia. Clar... i ara què? Primer vaig pensar: i llavors què fem aquí fent el canelo? Però després vaig recordar el seu historial... Pot ser que fos aquesta la intenció? Cervolitzar a la nova nòvia? I què he de fer jo? Fomentar aquestes banyes? M'he de quedar com a element passiu i, si ell vol, estar disposada i disponible? Bff... 

Tios, en sèrio... què us passa últimament? Repassem:

Norma número 1. Si tonteges, folles. Si no follaràs, no tontegis. I sinó, tret al cap. 

Norma número 2: Si t'agrada tocar a la persona amb qui estàs parlant, entenguem-nos. Hombros (espatlles... però és que m'agrada tan poc aquesta paraula!) i cames quatre dits més amunt del genoll estan prohibits. Si toques, folles. Si no follaràs, no toquis. I sinó... ja sabeu.

Norma número 3: O sí, o no. No cervolitzis i no seràs cervolitzat. Però "ai jo voldria però és que clar, tinc parella, però bueno, si ella se'm llença no diré que no perquè jo voldria, però..." NO, NO I NO. No sigueu covards, coi!! 

Ja em trobo millor... Era la meva al·lèrgia als microones parlant, res més. 

Que tingueu un cap de setmana molt rosa! 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Foto de Canovix.

Paraules que no haurien d'anar juntes

Serà que tinc un mal de cap intermitent que m'emprenya,  o que estic en els meus "millors" dies del mes... però avui vinc una mica cínica, amb tota la intenció de parlar de sexe. Concretament, del dolent, tot i que "sexe" i "dolent" no haurien d'estar mai a la mateixa frase.

Però sí! A vegades és pitjor el remei que l'enfermetat... I crec que hauria d'estar castigat gairebé per llei fotre-li un mal polvo a algú. Sé que hauria de respectar l'anonimat de les persones, però parlant d'aquest tema no puc deixar de pensar en el Jordi. Perseguir tant a una persona per a que després... No ho sé, sigui així de soso al llit... em sembla completament innecessari. I trobar a una persona amb qui sembla que hi ha feeling, i que seria el perfecte follamic, tontejar, tontejar una mica més i pa la saca... I que després sigui incapaç de fer que una noia se senti desitjada, de demostrar una mica de passió o de... No ho sé, provocar un orgasme d'aquells de perdre el món de vista, personalment crec que és una crueltat per part seva. Si lo sé no vengo.

Sí, avui potser estic una mica cruel, ja em perdonareu. Però és que personalment opino que un mal polvo crea una frustració que no fa més que fer que augmentin les ganes d'un d'aquells.... d'estampar-se a la paret. No serveix per tranquil·litzar-se sinó per estressar més al personal. Tampoc és que el Jordi fos un inútil absolut, però en comparació a lo molt que s'havia fet desitjar (perquè de fer-se el tonto sí que en sabia...) va ser tota una decepció. 

Passió, per favor, passió! Que no és tant complicat!

I vosaltres? Heu tingut aquestes frustracions? Quin ha estat el vostre pitjor polvo?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Foto: http://andsheisforeveryoung.tumblr.com/

Amor platònic setmanal

Bon dimecres!

Com porteu la setmana? Jo la veritat és que estic una mica sosa... però per fortuna les setmanes en què no m'enamoro de ningú sempre puc tirar dels amors platònics proposats pels lectors... I això és el que faré avui! Us porto un APS suggerit per la Marta... àlies Imperdible, un noi que realment n'hi ha com per no perdre-se'l!

Així que avui us porto un noi, canadenc i de 31 anys, que és actor i músic. Us parlo del Ryan Gosling, qui es va fer bastant reconegut arrel de protagonitzar El diario de Noa, al costat de la Rachel McAdams, que tot i que el seu personatge a aquesta pel·lícula a mi em posa una mica dels nervis... Cal dir que tampoc li faria un lleig. Resulta que els dos actors es van conèixer pel rodatge d'aquest film, i va ser odi a primera vista, es veu que no podien l'un amb l'altre... Però un temps més tard es van retrobar i van estar junts durant un temps. Si no s'hagués acabat la relació potser us faria un APS de parella, perquè la veritat és que queden ben posats, l'un al costat de l'altre.

En fi, al lio que me'n vaig del tema... Aquí us deixo al noi de la setmana, a viam què us sembla! 

Segurament l'Imperdible em dirà de tot per les fotografies que he escollit... Però la veritat és que pel meu gust aquest noi sense barba perd moltíssim... Jo me'l demano amb grenyes i barbut! 
Què hi dieu vosaltres? Recordeu que un bloc es nodreix dels vostres comentaris! Aquí o participem tots o tancaré la paradeta... (bé... potser és un dir... ja ho veurem...) I si teniu suggeriments per futurs APS ja ho sabeu, comenteu-me i jo m'ho apunto!


Us deixo una última fotografia de regal per a que entengueu el que us comentava abans!

Ara sí, bona setmana!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Ai, ai, ai... pobret!

Avui escric per parlar d'un tema que no té gaire res a veure amb la temàtica habitual d'aquest bloc. Però és el meu bloc, així que faré el que em roti. 

Pels que no ho hagueu notat, no estic del millor humor del món.

Bàsicament vinc a queixar-me de la gent que té la capacitat de donar-li la volta a la truita, que t'apunyala per l'esquena i després saben muntar-s'ho d'una manera que sembla que siguis tu qui ha de demanar disculpes. Ai sí, pobret... sento haver tingut aquí l'esquena, tan a l'abast del teu ganivet. I la meva pregunta és: realment s'adonen que fan això? El victimisme és una decisió o una patologia?! Segons l'amiga wikipèdia "el victimista es disfressa de víctima conscient o inconscientment, simulant una agressió o menyspreu inexistent; i/o responsabilitzant erròniament l'entorn o els demés". Així que segueixo sense saber si el manipulador del Jordi és conscient que en ocasions no és la víctima de tot i que li agradi o no és el responsable de la seva vida. És que es tracta de covardia, al final? D'amagar-se per no assumir que les nostres decisions generaran unes conseqüències, bones o dolentes?

I em fot negre la forma en que la gent victimista barreja tots els temes, l'amistat, l'amor i el desamor, la feina i... la vida extraterrestre, només per a que tu perdis de vista de què parlaves i li hagis de dir el "sí, si ja sé que estàs en un mal moment però... ...ai, ai, ai... pobret!". No em dóna la gana! Si tens una vida massa estressada, massa buida, o simplement no et surt de la punta del nas fer les coses ben fetes assumeix-ho i a sobre no tinguis els coll-nassos d'intentar responsabilitzar als altres dels teus problemes! 

Au ves, i que et moqui ta iaia!

Entrada inútil? Sí. M'he quedat més desfogada? També.

Conclusió del dia: no vull més covards victimistes i poca-soltes a la meva vida. Gràcies.

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Amor platònic setmanal

Feliç dimecres!! Com va la setmana? Molt santa?? Esperem que no.

De moment, us porto un amor platònic que alguns direu... "descobreixes la sopa d'all, o què?" i d'altres "psé"... Però nois/es, no sé què li està passant a l'Anna Torv als últims capítols de Fringe... però m'hipnotitza!! Sí, sí... Jo que sóc una fervent amant de les pèl-roges no me'n vaig enamorar quan anava de pèl-roja i ara sí? Misteris de la vida...

Així doncs deixo de justificar-me i us presento la magnífica Anna Torv!! Es tracta de l'actriu australiana, de 33 anys, que protagonitza la sèrie Fringe, interpretant una Olivia Dunham que... ho deixarem en que és un personatge força variant. Com deia a la introducció, aquesta és la quarta temporada que segueixo aquesta sèrie i veig a aquesta noia... però no sé per què aquest any m'està agradant molt ella, físicament parlant. Deu ser la primavera, però aquí us deixo algunes fotos per a que valoreu si estic baixant el llistó... O si realment l'australiana s'ho val! 

Aparteu ja la mirada del canalillo que us estic veient!!! jijiji En realitat no us veig, però sé que ho heu fet! (i que si no ho heu fet ara esteu tornant a mirar la última foto per saber què us heu perdut...)

I doncs? Què hi dieu? Us sembla digna de la meva adoració per una setmana? Personalment tinc ganes de veure-la fent un paper més passional i atractiu que la bona de l'agent del FBI Olivia Dunham... Si resulta que ja ho ha fet i ho heu vist... Digueu-m'ho siusplau!

Que tingueu un gran dimecres i una fantàstica setmana!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Hi havia una vegada

Hi havia una vegada una nena a qui de petita li van explicar molts contes. No només el seu pare llegia amb ella cada dia abans de sopar, i no només els diumenges al matí quan es colava al llit dels seus pares per despertar-los ells s'inventaven un conte per ella. També devorava pel·lícules, una darrere l'altra, que explicaven històries i tants llibres com li queien a les mans. 

La nena va crèixer, i es va convertir en una noia que es creia independent, amb idees molt progres i molt autosuficient... Però malgrat que en part ho era, sempre va tenir un suau run-run darrere l'orella. I no és que tingués especial pressa, però... quan apareixeria el príncep? Ella es deia a sí mateixa que estava bé soltera, i en part no era mentida... Però als contes els protagonistes mai acaben solters! (Exceptuant el cas de l'estimada Maria Sarmiento i del conte d'una monja que li van explicar una vegada...) Llavors, si ella era la protagonista de la seva vida: com podia ser que no tingués un príncep?

No em malinterpreteu. M'agraden molt els contes, m'encanten les pel·lícules Disney i accepto que si l'Ariel no acabés amb l'Eric, La Sirenita no seria el mateix... Però sovint no som conscients del missatge que ens donen aquestes pel·lícules: fins quan les princeses hauran d'esperar per ser rescatades? 

No sé si és per aquest motiu que m'agraden tantíssim les noves versions dels contes de tota la vida... Potser també influeix que m'agrada que em sorprenguin amb uns personatges que tots coneixem, que li donin la volta a allò que ens pensàvem que sabíem. Em fascina trobar històries allà on sigui que m'expliquin que els tres porquets li van comprar una trompeta al llop i que es va fer concertista de jazz. 

I parlant d'això, avui aprofito per fer una recomanació de sèrie (ja sabeu que m'enamoren) que precisament va sobre això: sobre la Blancaneus, la Ventafocs, la Bella i la Bèstia, la Caputxeta vermella... Es tracta de Once Upon a Time i la veritat és que al principi li va costar una mica arrancar a la sèrie, i hi ha capítols molt de transició... però n'hi ha que simplement els trobo brillants. Tenen per costum donar-li la volta als contes, centrar-se en qui no eren els protagonistes i treballar els personatges per treure'ls la imatge plana de "bo" i "dolent" que teníem fins ara.

En fi, gaudiu molt de ser els prínceps que han de ser rescatats, les princeses que lluiten pel que volen i de la sèrie si és que la mireu! 

Bona setmana!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Sobre la felicitat i altres històries

M'ha agafat un rampell... I me n'he adonat de com n'estem, d'equivocats, així en general! Per ser una mica més concrets, us diré que estic parlant del concepte que tenim d'estimar a algú i de ser o no ser correspostos... Algun dia havia escrit alguna línia sobre aquest tema, però crec que mai un post sencer. I és que crec que la societat ens ha educat per esperar molt de l'amor, però no de nosaltres mateixos, sinó per esperar i exigir molt de la persona a qui anomenem estimada. El fet d'estimar-lo és al que menys importància li donem, sempre ens fixem en si l'altre ens estima com nosaltres volem que ens estimi, en si fa tot allò que voldríem per nosaltres, en com ens afecta a nosaltres el que ell/a faci. 

I com pretenem ser feliços si deixem que la nostra vida depengui d'algú altre que prou feina deu tenir amb la seva? Enteneu-me, no estic anant en contra de l'amor, ni de compartir la vida amb algú altre... Estem a la primavera, que tot ho altera, i no puc fer un escrit de rebuig envers tots aquests sentiments que provoca. Només pretenc dir que hauríem de ser conscients que ser estimat no és mai tan important com estimar. Això ho vaig aprendre de l'Albert Espinosa, de qui us recomano els llibres. Estimar és el que ens converteix en elements actius, allò que pot fer que ens acostem a com nosaltres volguem ser. Estimes algú? Considera't molt afortunat de sentir totes aquestes coses dins teu... aquest nervi per estar amb l'altra persona, aquesta capacitat per veure-hi els detalls que fan que aquesta persona s'elevi per sobre de la resta per a tu, aquesta necessitat de vetllar per ella. 

És possible que ara em salteu al coll però de debò és tan dolent estimar i no ser correspost, o és el que ens han dit sempre i per això ni ho dubtem? 

I tampoc entenc per què dir-ho està tan mal vist... Perquè sí, dir-li a una altra persona: m'he penjat de tu, és una font inesgotable de problemes, si l'altra no sent el mateix. El fet de dir-ho en veu alta és el de menys, m'imagino... si jo t'estimo, tant li fa que t'ho digui com que no: el fet és el mateix. Però com per la nostra societat estimar és sinònim de carregar a l'altra persona de responsabilitat sobre la nostra felicitat... coi! Clar que serà una mala notícia, no? Per què pronunciar "t'estimo" ha de suposar un canvi en algun sentit? Per què no pot ser un moment d'alegria i prou? Mira, què bé, algú m'estima! No és una lloança, en realitat? Et considero tan increïble que... t'estimo!

Culleres... això no és dolent, no? 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Foto: http://12satellites.tumblr.com/post/19360478672

La frontera

Benvinguts de nou!! Especialment a tots els excèptics que em deieu que havia deixat morir el bloc!! Que noooo... que no us queda clar, després de tantes vegades de deixar i tornar al bloc, que la inconstància no té per què ser una cosa dolenta? ejjeje Així després venim tots amb més ganes! També se'n pot dir fer-se de pregar, o desitjar! 

En fi... avui vinc per parlar de la frontera, el maleït límit, aquell punt de: ara ja no sé on sóc. L'altra dia parlant amb la Marta em va dir que a tots ens ha passat alguna vegada, que se'ns ha ennuvolat l'enteniment i hem començat a no saber si allò que sentíem per una altra persona és amistat o si el carinyo que sentim ha anat més enllà i realment ens n'hem penjat. I ja la història s'acaba de complicar quan pel mig hi ha algun rastre de tensió sexual no resolta... Personalment sempre he pensat que aquestes confusions de sentiments s'arreglen al llit: un cop la tensió ha desaparegut som molt més capaços de valorar què sentim amb el cap clar i sense aquell batec sexual que no ens deixa pensar. De fet, és justament el que em va passar amb el Jordi, així que parlo per experiència... En el moment en què va desaparèixer el desig sexual, en el moment en què vam deixar de considerar-nos "polvo pendent"... Va quedar clar que tot s'havia inflat sense sentit.

Evidentment el problema és quan això no es pot resoldre, per X o per Y... i ens quedem enganxats en aquest dubte de què és allò que estem sentint. Perquè el dubte i el no resoldre les tensions sexuals enganxen, i com més ens hi enganxem menys clar tenim què està passant, i com menys clar ho tenim més ens hi enganxem... Quan en realitat potser tot és una amistat molt forta i sentida. O potser no, ves a saber.

Què hi dieu vosaltres? Teniu la resposta a la pregunta: on està la frontera que no s'ha de traspassar? L'heu traspassat? Heu cregut que ho havíeu fet i va resultar que no? Com diu aquest fantàstic dibuix que vaig enganxar a la columna del costat... Un bloc es nodreix dels seus comentaris, així que no sigueu rancis!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Choose a side

Bon diumenge!

Com us han anat aquests dies en què no heu tingut res rosa per llegir? Us heu pres unes vacances? Heu fet algun viatge interessant? Heu conegut a alguna persona irresistible? L'heu amagat entre els vostres llençols? Jo no tinc cap d'aquestes excuses tan fantàstiques, realment he començat un altre projecte... i tinc la mala costum d'abocar-me de cap en les idees noves, així que em converteixo en inconstant amb la resta de coses. Però no he vingut a explicar-vos la meva vida. Bé, potser sí però en tot cas no d'aquesta manera.

Començaré de nou.

Estimats lectors, avui vinc per reflexionar sobre un tema que porta molt temps donant voltes dins del meu cervell i que aquesta setmana ha aflorat a la superfície. En realitat és un tema molt complex (començo aquest segon any amb reptes grans, perquè no sé si me'n sortiré d'explicar-vos tot el que vull), i és que vull parlar de la dualitat que tenim tots dins nostre, sobre fer o pensar o ser de la manera que ens han explicat que està bé, o sobre la rebel·lia de fer realment allò que volem, o allò que ens atreu però sabem que no està bé. Què significa ser bona o mala persona?

No sé si haureu vist Black Swan, que va ser la pel·lícula per la qual em vaig plantejar aquest post per primera vegada (en tot cas, us la recomano ferventment). Tracta, si em permeteu fer-li la deshonra d'explicar-la en una línia, d'una ballarina que viu reprimida i que per fer el paper protagonista a El llac dels cignes explora la part més fosca o amagada de sí mateixa. El que li passa al personatge després no té res a veure, però el que sí que em crida l'atenció  és el que fa quan experimenta què és no ser tan bona nena: surt de nit, s'obsessiona amb l'èxit i amb la competència, beu, es droga, folla, té una relació lèsbica, es queda adormida... Ben bé sembla una llista dels pecats capitals, l'avarícia, l'enveja, la luxúria, la mandra, la ira. I és que des del meu punt de vista, quan parlem de bones o males persones sempre entra en joc l'estimadíssima moral cristiana... que per molt que pensem que la tenim superada apareix quan menys l'esperem per donar-nos una bona mossegada. Qui no s'ha sentit mai lleugerament malament, per uns segons, després d'haver-se'n anat al llit amb una persona que no coneixem i a qui no tenim intenció de conèixer més? 

Què és ser mala persona? Deixar via lliure als nostres instints, o negar-nos-els? Quins són els valors que realment ens fan poder ser considerats bons? L'hedonisme, els capricis, el joc, la seducció, la inconstància?

Tant de bo fos tan senzill com diu a la fotografia d'abans... Heroe or villain, i escull-ne una opció. El problema d'aquestes divisions entre bons i dolents, és que pràcticament tots ens considerem a nosaltres mateixos bona persona. I en realitat, què hauríem de fer per no ser-ho? Intentar manipular a algú per a que faci el que nosaltes volem? És que no fem això constantment? Quan intentem seduir a algú, no estem actuant per modificar el pensament i les accions d'una altra persona per obtenir-ne un benefici? I saber com respondran les persones si nosaltres pretenem manipular-les és, doncs, ser dolent, o saber ser-ho? 

L'altre dia parlava amb la Marta en aquest sentit... I jo estava pensant en tot allò de "la millor manera d'aconseguir el que vols d'una altra persona és que es pensi que ha estat idea seva"... I se'm va quedar mirant amb els ulls com a plats i va cridar un "jo!, quina por que fas! Això no m'ho faràs a mi, no?..." que em va deixar glaçada. Realment em vaig plantejar si malgrat el que jo pensi no resultarà que sóc mala persona... I per no saber, no sé ni si això és realment dolent, o si en realitat tots som la bella i la bestia, el cigne blanc i el negre, l'heroi i el... vilà (us juro que ho he buscat al diccionari i és així!). 

En fi, sé que el tema ha estat una mica espès... Però feia temps que em rondava.

Sigui de bones o males persones, concediu-vos el caprici que tingueu aquesta setmana! Que en gaudiu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Primer aniversari

Bon dijous!! Com esteu? Espero que tan bé com jo, que estic animadíssima amb el bloc amb tot això del primer aniversari... que és avui!! Oooh!!

I és que el dinou de gener de l'any passat no sé exactament què em passava pel cap... He repassat una espècie de diari que escric (en el qual sóc encara més inconstant que aquí!) per a viam si hi deia alguna cosa del meu nou projecte en forma de bloc... I no, només deixava molt clar que tinc molts pardals al cap, i que estava enxoxada. Però tornant al tema que ens ocupa, em va donar per fer fotos a una màscara, per posar-me el nom d'una divinitat egípcia (jo!, que sóc més de grecs...) i començar a parlar de totes les persones de les quals m'enamoro constantment, i de tots els temes que em preocupen... 

He de dir que en cap cas m'esperava arribar a les 800 visites mensuals, ni molt menys a les 117 visites diàries que vaig tenir just aquest dimarts... Així que si alguna cosa vull dir és GRÀCIES! Moltíssimes gràcies als qui vau començar a llegir les meves reflexions estúpides ara fa un any, i moltíssimes gràcies als qui acabeu d'arribar i decidiu regalar-me uns minuts per a que us expliqui la meva vida. Gràcies!

I deixant el moment nyonyo de banda... Què us ha semblat aquest any? Jo m'ho he passat molt i molt bé, especialment escrivint posts com el de Amorosament originals, El per què de tot plegat i l'Oda a l'amor propi... Què me'n dieu vosaltres? Heu trobat a faltar alguna cosa? Us agradaria que obrís alguna nova secció o que li donés algun altre toc al bloc? Algun concurs (amb premis trets de la màniga!), o que parlés menys de mi i més del món, o al revés...?

Jo de moment m'he canviat l'avatar, per demostrar-vos que hi ha una humana darrere de la màscara i no sóc un robot antropomòrfic ni un alien com els dels Simpsons, que només tenen un ull. 

Res més, només animar-vos a seguir-me via twitter, o si no en feu servir via facebook, tot i que el tinc més abandonat, i com sempre a comentar qualsevol cosa que us passi pel cap. I no patiu (o sí), que demà torno amb els temes normals i deixo de donar la brasa amb l'aniversari! 

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu

Amors Platònics Anuals

Bé, bé, bé... Està a punt d'arribar el dia en què aquest bloc farà un any, i fa exactament sis minuts que s'ha acabat el temps per votar en l'enquesta sobre quin és el personatge APS que més es mereix la categoria de Amor Platònic Anual... I no puc dir que el resultat no em sorprengui! Ja per començar, perquè s'han votat a més homes que a dones! Quan durant tot l'any sempre he tingut més visitants masculins (o es feien notar més) que no feien més que demanar dones boniques! Tota una novetat, que accepto encantada, que quants més serem, i més diferents siguem, més riurem.

En el cas masculí, tenim un empat, cosa que puc entendre perfectament perquè havent-hi tants homes i tant increïbles que han passat per les pàgines d'aquest bloc... Però, atenció! Que un dels guanyadors és ni més ni menys que l'últim personatge que va arribar al bloc durant aquest any! Naveen Andrews, l'actor que es va convertir en amor platònic arrel d'un inesperat somni eròtic que va tenir una servidora! L'home més gran de tots els que us he presentat! La veritat és que no m'ho esperava gens ni mica, no us enganyaré!

Però vosaltres sou qui decidiu, i estic encantada de que ho hagueu fet! Així que aquí teniu el primer dels dos homes de l'any!

Naveen Andrews! Actor londinenc, de pell fascinantment morena, cabell rinxolat una mica a l'estil "descontrolat" i barba que, tot i que ningú no sembla creure-s'ho, 42 anys! Malgrat els seus pares eren de la Índia, ell és anglès i van decidir no ensenyar-li cap altre idioma per a que no se li notés cap accent. Bé... que en gaudiu!

Aprofito per linkar-vos un parell de vídeos, tots dos de la sèrie Lost, per a que en gaudiu tant com volgueu, i fins i tot més!

http://www.youtube.com/watch?v=cRsa_pCnNnk

http://www.youtube.com/watch?v=7c4Y0bHTPI8

Quant al segon guanyador en l'enquesta... Bé, aquest no m'ha semblat tan sorprenent. Ulls blaus, somriure d'escàndol, mirada perillosa, cabell despentinat, pectorals d'infart... Allò que un favor, o més d'un, li fèiem totes, segur! Es tracta de l'Ian Somerhalder, el primer APS que vaig presentar! (Sí, han guanyat el primer i l'últim, i tots dos de Lost!!) Només afegir que el vam descobrir a la sèrie Lost fent un personatge de bo i enamorat, per acte seguit trobar-lo interpretant el vampir dolent (però, com ara està tant de moda, en el fons bo i gens sanguinari) a The vampire diaries. Té 32 anys i un tatuatge al braç on hi posa "Hic et Nunc", és a dir: aquí i ara. Que no se us caigui la baba.

Aquí us deixo un parell de vídeos d'ell amb entrevistes i imatges sobre la seva última feina, a la sèrie The vampire diaries... però els hi podeu treure el so i deleitar-vos amb els fascinants ulls blaus! (I en el segon, també amb els seus braços, i abdominals, i etc...)

http://www.youtube.com/watch?v=OPURyN7B_uo&feature=BFa&list=PL11F058D56DB160BE&lf=results_main

http://www.youtube.com/watch?v=LR4yki9rRko

Bé, i seguint amb el mite vampíric... Arribem a l'Amor Platònic Anual femení! He de dir que estic profundament contenta (no hauria de tenir preferències, ja sé que els hauria de tractar a tots iguals però... no puc evitar-ho!) de la guanyadora, que en el seu dia ja va triomfar en l'única enquesta mensual que ha tingut el bloc! Així doncs podem dir que és una triomfadora, absolutament extasiant, preciosa i amb un cos ple d'unes corbes que no voldríem deixar de recòrrer mai... Senyores i senyors, és un plaer proclamar guanyadora a l'espectacular Deborah Ann Woll!! Vam tenir la sort de descobrir aquesta meravellosa actriu arrel de la sèrie True Blood, té 26 anys i... malgrat que n'estic enamoradíssima i em costa desvetllar un secret així... heu de saber que en realitat és rossa. Una llàstima per les fervents amants de les pèl-roges com jo, però si més no, cal dir que qui un dia la va mirar i li va dir "tu quedaries molt bé de pèl-roja"... era un geni.

Perdoneu que publiqui una foto que ja havia penjat... però la trobo hipnotitzant.

I aquí us deixo els dos vídeos sobre la noia... Una entrevista i un recull, per no discriminar a ningú! 

http://www.youtube.com/watch?v=wqgRuAE_sM8

http://www.youtube.com/watch?v=hmrA_q28KAM&feature=fvsr

Bé, només em queda agraïr-vos que hagueu participat en l'enquesta i l'allau de visites que he tingut aquests dies en què he twittejat com una boja... De debò que m'heu fet molt feliç.

I demà... més!

Bastet

Aquesta sóc jo, i us adoro profundament.