Amor platònic setmanal

Feliç dimecres! 

Com va la setmana? Per fer-la menys feixuga i més agradable us porto un nou APS... també suggerit per un lector! És més... per una lectora! Sembla a ser que tot i que es mantinguin en l'ombra... les lectores existeixen! 

I la noia APS de la setmana és la Clara Alonso, una model espanyola resident a Estats Units... de 24 anys, i que ha treballat a un munt de firmes. Personalment, de cara la trobo bastant fascinant... sobretot perquè a primer cop d'ull, fent una recerca simple a Google, m'ha fet la sensació que sempre fa cara d'estar enfadada, i els pòmuls ben marcats que té ho reafirmen. Però després he entrat al seu bloc, on penja fotografies d'ella sense quilos de maquillatge, i he descobert que no, que també pot fer cara de relaxada i que està molt bonica quan ho fa.

Què hi dieu? Físicament ja sé que no és un atac al cor com ho era la Paula Prendes... però no trobeu que és realment bonica?

Gràcies Marta pel suggeriment!

En fi, gaudiu molt dels vostres amors (platònics o no) i sigueu dolents!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Bon dimecres!!

Com va la mitja setmana? Després de la petita confusió sobre el grau de feminitat de l'altre dia... Us porto un APS molt especial! No només perquè jo diria que és un clar exemple de la feminitat en estat pur, sinò perquè és el primer suggeriment popular d'APS! No es tracta de que jo hagi deixat d'enamorar-me setmanalment... però de tant en tant, les propostes s'agraeixen! Així que si sabeu d'algú que pot fer les delícies de Bastet, comenteu i proposeu!

Però anirem al gra... Aquesta setmana us porto a una noia bastant explosiva, una morena d'aquelles d'agafa't fort que venen corbes. Es tracta de la periodista i actriu Paula Prendes, de 28 anys i nascuda a Gijón, que ha treballat al programa de la Sexta Sé lo que hicisteis, ha sigut reportera de MTV, i va fer una passada molt fugaç per la ràdio. També és d'aquelles noies que per ser tant increïbles... és una mica difícil trobar fotografies d'ella vestida completament... però no ens queixarem, no?

 

Una mica d'excès de maquillatge als ulls pel meu gust (ja els té prou impressionants sense), però en general... Déu ni do amb la presentadora, no? Què us sembla a vosaltres? Teniu ja un APS preferit? 

I gràcies a l'ànima caritativa que m'ha fet el favor de presentar-me aquest bombonet!

Sigueu tant dolents com us deixin!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

To be or not to be (femenina)

Bon dilluns! Per començar la setmana avui vull fer una reflexió que pot semblar una mica abstracte, però que fa un parell de dies que no em trec del cap. I és que aquests dies que no he publicat he estat de viatge, i me n'he adonat que sóc una persona bastant diferent a les noies que tinc al voltant. No em malinterpreteu. Adoro la feminitat, i com que precisament això és el que m'agrada en una noia, crec que ho potencio en mi mateixa. Però a la vegada... aquest viatge m'ha servit per adonar-me que la societat potser no té el mateix concepte de feminitat que jo. 

M'explicaré: me n'he anat amb unes quantes amigues, i viatjàvem sense facturar maleta, així que portàvem només bosses de mà (en les quals, teòricament, no es pot portar líquids de més de 100ml). Doncs resulta que jo em vaig endur un pot petit de xampú, un de sabó pel cos, un desodorant, pasta de dents i raspall, una pinta, i para de comptar. M'imagino que els nois direu: "i què més vols endur-te?"... O com a mínim, això és el que vaig pensar jo: si me'n vaig només uns dies, no puc necessitar res més. Doncs resulta que les meves companyes de viatge, que són molt més femenines que jo, sí que ho van fer! El suavitzant, les cremes per les mans i la cara, l'espuma, la colònia, el maquillatge... 

I clar, realment anaven molt més boniques que jo, però... és que mai a la vida em sortiria de dins agafar tot això per anar de viatge! I que consti en acta que no estic criticant pas a les meves amigues, eh? Al contrari... em sembla sorprenent que tot això els surti instintiu!

Llavors la meva pregunta és: sóc poc femenina? És això el que fa que una dona ho sigui o no? La IEC (com de costum en aquest bloc) no aporta molta claredat en el tema... Només defineix la feminitat com el conjunt de característiques atribuïdes tradicionalment a la dona, com la delicadesa i la discreció. Tampoc sé si són les dues primeres paraules en les quals pensaria algú a l'hora de descriure'm. 

Però és que des del meu punt de vista... la feminitat és molt més! En fi... que avui us demano molt siusplau que m'ajudeu: què és per vosaltres una noia femenina? És una qualitat bona, o és dolent intentar ser-ho? Simplement, una dona pel fet de ser-ho ja és femenina? Estic una mica perduda...

En fi, tant si sou femenins, masculins o neutres... Gaudiu tant com pogueu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

01000110100111

Fa dies que estic pensant en un tema per parlar-vos, que a mi em sembla que té molt i molt mala fama i que és molt injust que la tingui. És un d'aquells temes que pot incomodar a certa gent, però que jo crec que molts no saben ben bè de què es tracta i per això en tenen aquesta imatge. En tot cas, aquí teniu una definició treta de la màniga i una defensa aferrissada del cibersexe!
Anirem a pams. En primer lloc he de dir que quan poso "cibersexe" al google puc entendre per què té tanta mala fama aquesta pràctica... Sembla una rambla plena de cartells on hi digui "Vull sexe i no en puc tenir... em consoles?". Quan al meu parer el cibersexe pot ser bastant més que això. Per ser tant clara com vull ser i no deixar-me res m'he fet un esquema responent a les sis preguntes bàsiques... i m'ha agradat, així que us ho deixo ben esquematitzat i més clar que l'aigua!

Què. Malgrat tota l'aura de misteri, de marranada o de freak que envolta el cibersexe, cal dir que no és més que un joc. És una eina per crear-se fantasies i excitar-se de cara a masturbar-se. Consultant wikipedia he vist que allà defineixen el cibersexe com part del sexe virtual, que també inclou el sexe telefònic. 


Qui. En aquest cas, amb qui. Jo crec que aquí ja entra en joc com de desesperat va cadascú... Com a defensora del sexe entre amics que sóc, no puc sinó proposar un amic amb qui es tingui confiança i tensió sexual, però (com en el cas del sexe en companyia), hi haurà qui prefereixi a desconeguts que a amics. L'altra opció clara és amb la parella, si se'n té, per aprofitar els moments en què no es pot estar amb ell/a.


Com. Aquesta és la pregunta clau de la qüestió. Jo diferenciaria clarament entre dos tipus de cibersexe: el que es realitza amb una webcam, és a dir, que la motivació per excitar-se és la mateixa que quan es mira pornografia, però sabent que la persona del davant és "real", està motivada i veient-nos; i la que a mi més m'agrada: la versió "literària". Jo n'hi dic així perquè basicament consisteix en escriure i llegir (o en parlar i escoltar si fos telefònic) en una conversa picant. Jo diria que "l'excusa" més habitual és expressar per escrit allò que ens agradaria estar fent en aquell moment, però a l'hora de la veritat es tracta de parlar de qualsevol cosa que ens resulti excitant.


Quan. Converses sobre sexe sempre surten, tard o d'hora, i jo crec que per internet encara més, ja que no veure l'expressió de l'altre pot ajudar a vèncer la timidesa. "Després podem fer veure que no hem tingut aquesta conversa". I per mi la clau és, simplement, no posar fre a aquesta conversa sobre sexe. Es comença explicant les fantasies, les experiències viscudes, etc... i que acabi com acabi.


Per què. Com qualsevol joc, suposo que l'objectiu bàsic és passar-s'ho bé. És per això que s'ha de fugir d'aquella imatge tant típica i horrible de mentir a l'altre persona... "Què portes posat?"... Una cosa és que ens agradi pensar en com es motivarà l'altre pel que poguem dir... i una altra molt diferent és dir el que sabem que hem de dir, perquè confessar que anem amb xandall és quedar malament. Si és un joc se n'ha de gaudir, i sinó no val la pena jugar-hi. I per l'amor de déu... Imaginació, per favor! No caiguem en aquests tòpics tant absurds! Si estic a casa a ple hivern navegant per internet no aniré amb un conjunt de calces i sostens de setí! Aniré amb la samarreta més horrible que tingui per casa, així que no pregunteu el que no voleu saber!


On. Està bé, no hi ha on, només volia que quedés quadrat en les sis preguntes. On? On us doni la gana i hi hagi un ordinador!




I ara ja sabeu... preguntes, crítiques, experiències, retrets, alabances (sí, és correcte dir-ho així en català), i altres aquí a baix on posa "comentaris". S'accepta de tot excepte virus i escopinades.


Feu marranades, que és sa i divertit!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Ecs! (2a part)

Per als qui no fa molt que us passegeu pel meu bloc us explicaré que fa uns mesos vaig escriure un post extremadament optimista sobre les relacions d'ex-parelles. En algunes de les coses que hi deia segueixo estant d'acord... basicament en què no hi ha dues relacions iguals, i que per tant cada cas és un món i no ens podem deixar guiar només pel que ens diuen els altres i obviar el que sentim. 

Però em sento amb l'obligació de corregir el meu optimisme (que de normal és una característica de la qual no vaig sobrada) per explicar-vos el canvi de rumb que ha près la meva opinió. I és que, per molt que jo assegurés el contrari, quan vaig escriure aquell text jo seguia penajda de la Marta. Sí, que vols fer-hi, n'hi ha que som capquadrats i que no ens rendim amb facilitat. Així que quan jo estava tant i tant contenta per haver solucionat els malsentesos amb ella... En realitat ara penso que simplement em sentia feliç de saber que no havia d'oblidar-me'n, que ens seguiríem veient i fent més o menys "com si no hagués passat res". 

Però hi ha hagut un moment... en què he passat a tenir la mateixa opinió que la majoria de gent (que tampoc és una cosa que m'agradi, ni de la qual fardar, però vaja). Per una vegada a la vida, he d'admetre que potser tenen raó. Potser (i segueixo dient que només potser, que cada parella té una manera de funcionar diferent) el primer pas per a que es tanqui una ferida és deixar de tocar-la. Fa mal acceptar-ho, i més mal va fer decidir-ho... però personalment penso que és el millor que es pot fer. També us diré que, malgrat que jo penso això, la Marta no ho necessitava pas, i ho hagués pogut superar (de fet, quan jo m'estava plantejant de superar-ho definitivament, ella ja ho havia fet) sense necessitat de prendre distància. Com dic... cada persona és un cas diferent i li van bé coses diferents. Quedeu-vos amb aquest missatge, i no amb la visió optimista de fa uns mesos, ni amb la pessimista d'avui.

I per si teniu curiositat, avui en dia crec que me n'estic ensortint prou bé, de construir la meva nova vida. 

I ara... comenteu! Com aneu vosaltres d'ecs? Seguiu tenint-hi relació? Creieu que es pot superar una ruptura sense allunyar-se de la persona estimada?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Viure a poc a poc

Ja d'entrada us aviso, per a que els qui no tingueu estómac no seguiu llegint, que avui m'he llevat bastant més romàntica de l'habitual. I per celebrar-ho, o lamentar-ho (ja ho veurem), vull parlar de la sensació de viure a poc a poc. 

Jo he estat amb parella durant molt de temps, com ja havia deixat entendre, i ara que estic gaudint de la solteria, hi ha algunes coses que enyoro molt. Algunes d'elles, sens dubte, són les abraçades i la sensació d'uns llavis acaronant els meus. 

I una altra de les coses que trobo molt a faltar són aquells moments en que sembla que el temps s'ha aturat. Moments en què a mi em fa la sensació que visc a poc a poc, gaudint i assaborint cada detall intensament. Parlo d'aquelles estones perdudes al llit del nostre amant, o a la dutxa, o allà a on sigui, de carícies i converses a mitja veu, de dibuixar amb un dit a la pell de l'altre, de riure contra els seus llavis i jugar amb una manta.

La gent acostuma a dir una frase que em sembla considerablement lletja que diu que un pot enamorar-se del fet d'estar enamorat. La meva pregunta és: com s'aconsegueix no fer-ho? Vull dir... hi ha algú a qui no li agradi aquesta sensació? Després ja arribaran els malentesos, els problemes, o el que sigui que hagi d'arribar... però pot algú no enamorar-se dels jocs de seducció (que no acaben per molt que ja tinguem una parella, o si més no que "no haurien d'acabar"), de les mirades còmplices, i dels moments de desconnexió i tranquil·litat? Si es pot, que algú me'n doni la recepta. 

Viviu lentament i no deixeu que se us passi de llarg!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Foto: Ohsex.

Amor platònic setmanal

Feliç novembre, i feliç dimecres!

Per començar el mes amb bon peu us porto una nova entrada d'APS. He de dir que si fos justa o igualitària aquest amor platònic hauria de ser un noi... però com les noies heterosexuals i els nois homosexuals s'abstenen de comentar al bloc i no deixen pistes de la seva existència... Em veig obligada a afavorir aquells a qui els agraden les dones! (Ja sabeu la solució per a que posi nois, no?)

D'altra banda, avui porto una noia una mica diferent... perquè no és una d'aquelles persones de qui un es queda enganxat de cop i volta, al veure-la, amb la boca oberta i a punt de cridar: "però com es pot ser tant atractiu?!!". No, no és el cas... i en realitat a mi em va costar molt adonar-me que té un punt molt interessant. 

No hi donaré més voltes. Es tracta de l'actriu anglesa Michelle Dockery, que està a punt de fer els 30 anys i que s'ha fet més o menys coneguda pel seu paper a la sèrie Downton Abbey (que, per cert, si us agraden les històries clàssiques -en aquest cas, principis del segle XX-, us recomano molt). 

 

Sí, ho sé... a les fotos que he escollit sí sembla una d'aquestes noies per caure d'esquena. Serà que a la sèrie, que sempre porta el cabell recollit i fa el paper d'una noia bastant freda i calculadora (un personatge que, al meu parer, fa molt bé) no se la pot veure ben bé. Tinc ganes de veure-la interpretar algun altre paper per gaudir d'una Michelle més apassionada.

Què hi dieu? La coneixíeu? Us alegreu de conèixer-la? La coneixereu millor? Quina nota li poseu a l'APS d'avui?

Divertiu-vos i busqueu amors platònics allà on aneu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.