Passió escènica

Per fi és divendres! Espero que, tant si heu de treballar aquests dos dies com si no, tingueu un gran cap de setmana!

Avui vull parlar-vos d'una de les meves passions (no, no són els jocs de seducció, us heu equivocat... tot i que per poc!): el teatre. Potser ho he insinuat en alguna altra ocasió, però gairebé es podria dir que tota la meva vida he estat fent teatre, més o menys, a classe o pel carrer, i ara he recuperat aquest hobbie i només us puc dir que... n'estic enamorada. Si alguna vegada he estat enamorada d'alguna cosa, us asseguro que és dels exercicis teatrals, del fet de buidar-se interiorment i oblidar-se de qui és un mateix per tal de poder ser una altra persona. De plorar per crims que no he comès, d'enamorar-me de persones que no m'agraden i de sentir que tinc el domini de les meves emocions.

Potser tot es limita a això... a sentir-se propietari d'un mateix.

Però malgrat que pugui semblar el contrari, aquest post no és per parlar de mi, sinó per explicar-vos una cosa molt curiosa que passa quan un fa teatre, i que alguns no saben. I és que encara que estiguem en un grup petit, amateur, o no en sapiguem gaire, o el que sigui... a classe de teatre un està meravellosament succeptible, obert a totes les emocions que corren entre uns i altres i es creen conexions inexplicables. Miraré de fer-ho més creïble, perquè segurament no m'esteu creient. El teatre consisteix en sentir i dir allò que el nostre personatge ha de sentir i dir, de manera que ens podem trobar estimant a algú que... no estimem, o dient-li coses que mai li diríem a aquell actor a qui amb prou feines coneixem que tenim al davant. 

I ningú és de pedra... Ahir només li vaig agafar les mans a aquest actor, i per la mirada que em va fer, al baixar de l'escenari tenia unes ganes boges d'abraçar-lo.

Que què pretenc dir amb tot això? Que feu teatre! És divertit, fa que ens coneguem més a nosaltres mateixos, crea addicció i... es lliga! Què més es pot demanar?

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Microones

Una vegada el Jordi em va explicar que una noia que li agradava havia estat jugant amb ell per acabar deixant-lo amb les ganes. Per evitar dir-li d'una manera més ofensiva, des de llavors va passar a ser la "noia microones", que com diu el Jordi: escalfa però no cuina. 

Així que escric per reflexionar sobre les persones que, conscientment o no, només escalfen. Realment crec que és un tema que pot donar per molt, perquè hi ha multitud de factors que poden acabar fent-nos quedar com a uns autèntics microones... Si es fes allò de "qui no ho hagi fet mai, que llenci la primera pedra"... ben bé hauria d'amagar la mà.

I és que hi ha qui realment ho fa per "maldat", perquè realment no té cap intenció de consumar allò que està escalfant... i simplement es diverteix creant falses expectatives, però també hi ha els qui ho fan "per accident". Seria el meu propi cas, en alguna desafortunada ocasió, o el cas d'un altre Jordi de la meva vida... que apareix cada X temps per escalfar-me insistint en unes fanasies de les quals ja no em crec ni una sola paraula... I que realment no sé si ell es creu, perquè hi ha altres persones involucrades en la fantasia i no depèn d'ell que s'acabi cumplint o no. Però no falla, quan jo ja ni hi penso, reapareix per posar-me tant calenta com pot i després desapareix deixant-me amb les ganes... Fins d'aquí uns mesos.

De totes maneres, ja posats a confessar frustracions màximes... Per mi la pitjor experiència va ser la de la Marta, que em va temptar... I se'n va desdir quan ja hi èrem! La meva pregunta és: què se'n treu d'això? Perquè personalment aquestes (escasses) ocasions en que he acabat retirant-me del joc abans d'hora, l'únic que en trec és sentir-me realment malament per haver frustrat a algú altre! 

M'imagino que pràcticament ningú es deu considerar a sí mateix un microones, però per si de cas algú ho fa i llegeix això... Quina és la gràcia?!

I per la gent normal: quina és la vostra experiència microones?

En fi, jugueu molt, escalfeu... i cuineu!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

L'armari (o la màscara)

Avui vull parlar d'un tema del qual ja s'ha dit pràcticament de tot... però em ve de gust explicar les meves motivacions. I és que, senyores i senyors, m'he tret la màscara.

La major part de la gent important per mi ja fa temps que coneix què s'amaga dins del meu armari... tot i que en realitat no sigui més que mig armari. Però hi havia algú que no ho sabia, i que fa un any mai m'hagués plantejat que ho sabés algun dia... però les coses canvien, les motivacions també i les persones en qui confiem van i venen. Així que, després de reflexionar-ho durant unes setmanes, he dit a casa que sóc bisexual. 

No va ser un moment especialment fàcil, no us enganyaré. Però havia arribat un punt en què, tot i que segurament semblarà una exageració, necessitava que se'm conegui, no tenir la sensació que visc amb gent que realment no sap... dir res de mi seria exagerar, però si més no, una part molt visceral de mi mateixa. 

Així que em vaig plantar allà davant... vaig lluitar contra un atac de nervis que amenaçava amb apoderar-se de mi i fer-me sortir corrents, i ho vaig deixar anar. Així, tal qual: SÓC BISEXUAL. La conversa de després va ser una mica tensa, bastant estranya i molt surrealista... Però en vaig sortir viva, i la notícia va ser... prou ben rebuda, si bé no amb cap tipus d'alegria, sí amb alguna cosa molt similar al respecte. 

I la veritat és que, tot i que just després d'haver-ho fet em va entrar l'atac de pànic que havia estat contenint, un cop em vaig tranquil·litzar i vaig assumir què havia fet... Em sento molt més alliberada, molt més sincera, molt millor. 

Així que sí... sóc molt conscient que és un pas difícil, i que no tothom ho té tant fàcil com ho he tingut jo. Però el meu consell en general, si teniu una família "normaleta" i mínimament tolerant, és que trobeu el vostre moment (tampoc cal forçar-se a dir-ho... ja us dic que fa un any ni m'hagués imaginat quins motius em podien portar a treure'm la màscara) i feu el pas. I si ho feu, expliqueu-m'ho!

Estimeu, parleu-ne i sigueu feliços!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Oda a l'amor propi

Bon dia!

Feia molts dies que pensava en escriure un post sobre l'acte sexual en solitari... En realitat des que vaig llegir un article altament pertorbador, que assegurava tenir les claus de les diferències en la masturbació entre homes i dones. Bàsicament era un seguit de tòpics i d'absurds, exposats l'un darrere l'altre fins al punt que vaig haver d'allunyar-me del ordinador per respirar fons abans de contestar amb tota la cortesia que vaig poder... Després em vaig adonar que pertany a les joventuts cristianes i vaig haver de tornar a marxar per respirar. Us el linko per si teniu curiositat... però aviso que una de les coses que diu és que la majoria de dones s'inicien en el sexe per accident o per ser víctimes d'abusos, i que si després es masturben és perquè estan confoses i volen recrear-ho. I pretèn ser un article seriós.

En canvi avui he trobat un altre article... Simplement fantàstic: "Mi propuesta es sencilla: deberíamos quejarnos menos, y pajearnos más". Serà difícil expressar la meva opinió després d'haver llegit un escrit tant radical ("Miles de mujeres con cara de culo, podrían hacer algo por ellas mismas, y por el resto del mundo"), però ho intentaré. 

En realitat un dia vaig començar a comentar la meva opinió al respecte, arrel d'una pel·lícula que havia vist... però em ve molt de gust ser més contundent amb el tema, i com que el bloc és meu... Ho faré. 
I és que em preocupa realment que part dels tòpics que vaig trobar en aquell article dels cristians, segueixen molt més arrelats del que poguem pensar alguns liberals. Personalment crec que jugar amb les pròpies mans (o amb joguines, però d'això si un cas ja en parlaríem més endavant) és una costum altament saludable, i que no hem de deixar mai, tinguem parella, estiguem solters, anem més desesperats o menys. El sexe compartit serveix per alliberar tensions, però el sexe en solitari també! I personalment crec que ajuda a augmentar l'autoestima, no sé si perquè aprenem a conèixer i valorar el nostre cos, o perquè després d'un orgasme ens sentim més satisfets i ho veiem tot d'un altre color. 
Però malgrat tot això... hi ha molta ignorància! Hi ha molts homes que encara es creuen allò de que les dones no ens toquem, i hi ha moltes dones... que realment no ho fan! Un cas ben clar és el de la Marta... és una noia preciosa. Té uns ulls fantàstics, un somriure meravellós i un cos que, si bé no és una escultura, no crec que gaire gent (per no dir ningú, que ja se sap que pels gustos es van fer els colors) rebutgés. M'agrada, clar que m'agrada, ho ha fet sempre... però es creu tant poc... atractiva, femenina, bella, fantàstica! I tot i que no m'ho ha dit mai, estic segura que no té com a hobbie això de jugar amb sí mateixa. És més, jo crec que està conveçuda que només amb satisfer la seva parella ja en tindria prou. No dic que no tingui orgasmes, segur que sí... però està tant pendent de l'altre que...

Me n'he anat del tema. Però és que considero imprescindible saber-se satisfer a un mateix per poder: gaudir de debò del sexe i deixar que un altre et satisfaci, i ser una persona alliberada i mínimament segura en aquests temes. 


Sóc una exagerada, o opineu el mateix? Aquesta vegada agraïria de debò les vostres respostes (i no em val allò de "no puc respondre perquè llavors se sabria qui sóc"... que els comentaris poden ser anònims!).


Gaudiu dels vostres cossos, masturbeu-vos, i que tingueu un bon dia!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Parlem-ne

Parlar de sexe és una d'aquelles activitats socials que poden estar més o menys ben vistes però que jo simplement adoro. I la veritat, serà perquè tinc un bloc rosa, o perquè vaig sumant espelmes, o perquè estic envoltada de gent que mola molt... però em fa la sensació que al meu voltant cada vegada es parla més de sexe! O si més no, amb més gent diferent...

L'altre dia vaig tenir una conversa molt interessant amb el Jordi i la Marta sobre les nostres experiències sexuals... en un bar, mentre el Jordi no feia més que mirar les taules del voltant per intentar descobrir si ens escoltaven. Segurament que ho feien, perquè realment la nostra conversa era sumament interessant, però la veritat és que a mi poc m'importa... Sí que és cert que és un bar al que anem sovint, el Jordi, la Marta i jo... però no crec que deixin de servir-nos per tenir converses més o menys picants, no?

I no estic del tot segura de què ho fa, que sigui tant interessant i popular el fet de parlar de sexe... Però suposo que ens sentim alliberats d'antics tabús que nosaltres ni tant sols vam viure, quan ho fem. I si, a més a més, som les dones les qui iniciem la conversa, a més de tabús trenquem tòpics... així que no crec que pugui ser millor. 

A més, el que més m'agrada... és que quan en parlem, ho "naturalitzem", fem que aquelles experiències que es tenen en privat i que sembla que hagin de ser secretes... passin a ser una part més de la nostra vida. És cert, vaig deixar al Jordi bloquejat durant uns minuts... però, què millor que entendre que la sexualitat, com tota la resta, es pot viure de moltes maneres diferents, que de mans d'una persona amiga?

Ja que parlo del tema, i per si algun lector passa per aquí, és usuari del piu-piu i l'hi interessa, us volia aconsellar seguir dues comptes que són realment interessants i que parlen precisa i constantment de sexe: @laspornografas (un grup de dones periodistes i eròtiques) i @sexlecciones, dues comptes molt actives i profundament interessants!

I vosaltres... quines experiències m'expliqueu?

Parleu molt i porteu-vos malament!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.