Els castellans sovint s'equivoquen. Allò de A quien madruga... jo no hi posaria les mans al foc. Per no parlar d'això de votar al PP en massa, evidentment.
Però hi ha una cosa sobre la que no sé què pensar... I em va venint cada un cert temps a la ment i em posa nerviosa. Retuvo????? Retuvo o no retuvo? És a dir... exceptuant casos molt radicals, sóc conscient que a qui he estimat de debò algun cop a la vida, el segueixo estimant. D'una forma o d'una altra... és com allò de que l'energia no es destrueix, es transforma... Però en el cas de la Marta perdo de vista l'energia, la papallona, l'estima i als castellans. Perquè està tot superat, les coses són com són i jo també n'aprenc, que patir per patir és tonteria. Però de cop una mirada un pèl més llarga de l'habitual, i ala... sotrec! Ja em ressonen els castellans i la seva frase feta pel cervell. I què vol dir això? Que estaré així tota la vida? O que és qüestió de trobar una altra persona que m'ocupi el cervell i ja no estaré per punyetes? Que tota la vida tindré sotrecs i dites castellanes? Que l'energia ja s'ha transformat i l'estic malinterpretant? Que he d'aprendre a viure amb sotrecs, amb o sense altres persones al meu costat?
S'accepten consells, apostes i respostes sobre el tema! El dia que pugui dir: no retengoooo!!!, us ho faré saber.
Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada