Amor platònic setmanal

Bon dimecres!

Com porteu la setmana? Jo la veritat és que estic una mica sosa... però per fortuna les setmanes en què no m'enamoro de ningú sempre puc tirar dels amors platònics proposats pels lectors... I això és el que faré avui! Us porto un APS suggerit per la Marta... àlies Imperdible, un noi que realment n'hi ha com per no perdre-se'l!

Així que avui us porto un noi, canadenc i de 31 anys, que és actor i músic. Us parlo del Ryan Gosling, qui es va fer bastant reconegut arrel de protagonitzar El diario de Noa, al costat de la Rachel McAdams, que tot i que el seu personatge a aquesta pel·lícula a mi em posa una mica dels nervis... Cal dir que tampoc li faria un lleig. Resulta que els dos actors es van conèixer pel rodatge d'aquest film, i va ser odi a primera vista, es veu que no podien l'un amb l'altre... Però un temps més tard es van retrobar i van estar junts durant un temps. Si no s'hagués acabat la relació potser us faria un APS de parella, perquè la veritat és que queden ben posats, l'un al costat de l'altre.

En fi, al lio que me'n vaig del tema... Aquí us deixo al noi de la setmana, a viam què us sembla! 

Segurament l'Imperdible em dirà de tot per les fotografies que he escollit... Però la veritat és que pel meu gust aquest noi sense barba perd moltíssim... Jo me'l demano amb grenyes i barbut! 
Què hi dieu vosaltres? Recordeu que un bloc es nodreix dels vostres comentaris! Aquí o participem tots o tancaré la paradeta... (bé... potser és un dir... ja ho veurem...) I si teniu suggeriments per futurs APS ja ho sabeu, comenteu-me i jo m'ho apunto!


Us deixo una última fotografia de regal per a que entengueu el que us comentava abans!

Ara sí, bona setmana!


Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Ai, ai, ai... pobret!

Avui escric per parlar d'un tema que no té gaire res a veure amb la temàtica habitual d'aquest bloc. Però és el meu bloc, així que faré el que em roti. 

Pels que no ho hagueu notat, no estic del millor humor del món.

Bàsicament vinc a queixar-me de la gent que té la capacitat de donar-li la volta a la truita, que t'apunyala per l'esquena i després saben muntar-s'ho d'una manera que sembla que siguis tu qui ha de demanar disculpes. Ai sí, pobret... sento haver tingut aquí l'esquena, tan a l'abast del teu ganivet. I la meva pregunta és: realment s'adonen que fan això? El victimisme és una decisió o una patologia?! Segons l'amiga wikipèdia "el victimista es disfressa de víctima conscient o inconscientment, simulant una agressió o menyspreu inexistent; i/o responsabilitzant erròniament l'entorn o els demés". Així que segueixo sense saber si el manipulador del Jordi és conscient que en ocasions no és la víctima de tot i que li agradi o no és el responsable de la seva vida. És que es tracta de covardia, al final? D'amagar-se per no assumir que les nostres decisions generaran unes conseqüències, bones o dolentes?

I em fot negre la forma en que la gent victimista barreja tots els temes, l'amistat, l'amor i el desamor, la feina i... la vida extraterrestre, només per a que tu perdis de vista de què parlaves i li hagis de dir el "sí, si ja sé que estàs en un mal moment però... ...ai, ai, ai... pobret!". No em dóna la gana! Si tens una vida massa estressada, massa buida, o simplement no et surt de la punta del nas fer les coses ben fetes assumeix-ho i a sobre no tinguis els coll-nassos d'intentar responsabilitzar als altres dels teus problemes! 

Au ves, i que et moqui ta iaia!

Entrada inútil? Sí. M'he quedat més desfogada? També.

Conclusió del dia: no vull més covards victimistes i poca-soltes a la meva vida. Gràcies.

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Amor platònic setmanal

Feliç dimecres!! Com va la setmana? Molt santa?? Esperem que no.

De moment, us porto un amor platònic que alguns direu... "descobreixes la sopa d'all, o què?" i d'altres "psé"... Però nois/es, no sé què li està passant a l'Anna Torv als últims capítols de Fringe... però m'hipnotitza!! Sí, sí... Jo que sóc una fervent amant de les pèl-roges no me'n vaig enamorar quan anava de pèl-roja i ara sí? Misteris de la vida...

Així doncs deixo de justificar-me i us presento la magnífica Anna Torv!! Es tracta de l'actriu australiana, de 33 anys, que protagonitza la sèrie Fringe, interpretant una Olivia Dunham que... ho deixarem en que és un personatge força variant. Com deia a la introducció, aquesta és la quarta temporada que segueixo aquesta sèrie i veig a aquesta noia... però no sé per què aquest any m'està agradant molt ella, físicament parlant. Deu ser la primavera, però aquí us deixo algunes fotos per a que valoreu si estic baixant el llistó... O si realment l'australiana s'ho val! 

Aparteu ja la mirada del canalillo que us estic veient!!! jijiji En realitat no us veig, però sé que ho heu fet! (i que si no ho heu fet ara esteu tornant a mirar la última foto per saber què us heu perdut...)

I doncs? Què hi dieu? Us sembla digna de la meva adoració per una setmana? Personalment tinc ganes de veure-la fent un paper més passional i atractiu que la bona de l'agent del FBI Olivia Dunham... Si resulta que ja ho ha fet i ho heu vist... Digueu-m'ho siusplau!

Que tingueu un gran dimecres i una fantàstica setmana!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.

Hi havia una vegada

Hi havia una vegada una nena a qui de petita li van explicar molts contes. No només el seu pare llegia amb ella cada dia abans de sopar, i no només els diumenges al matí quan es colava al llit dels seus pares per despertar-los ells s'inventaven un conte per ella. També devorava pel·lícules, una darrere l'altra, que explicaven històries i tants llibres com li queien a les mans. 

La nena va crèixer, i es va convertir en una noia que es creia independent, amb idees molt progres i molt autosuficient... Però malgrat que en part ho era, sempre va tenir un suau run-run darrere l'orella. I no és que tingués especial pressa, però... quan apareixeria el príncep? Ella es deia a sí mateixa que estava bé soltera, i en part no era mentida... Però als contes els protagonistes mai acaben solters! (Exceptuant el cas de l'estimada Maria Sarmiento i del conte d'una monja que li van explicar una vegada...) Llavors, si ella era la protagonista de la seva vida: com podia ser que no tingués un príncep?

No em malinterpreteu. M'agraden molt els contes, m'encanten les pel·lícules Disney i accepto que si l'Ariel no acabés amb l'Eric, La Sirenita no seria el mateix... Però sovint no som conscients del missatge que ens donen aquestes pel·lícules: fins quan les princeses hauran d'esperar per ser rescatades? 

No sé si és per aquest motiu que m'agraden tantíssim les noves versions dels contes de tota la vida... Potser també influeix que m'agrada que em sorprenguin amb uns personatges que tots coneixem, que li donin la volta a allò que ens pensàvem que sabíem. Em fascina trobar històries allà on sigui que m'expliquin que els tres porquets li van comprar una trompeta al llop i que es va fer concertista de jazz. 

I parlant d'això, avui aprofito per fer una recomanació de sèrie (ja sabeu que m'enamoren) que precisament va sobre això: sobre la Blancaneus, la Ventafocs, la Bella i la Bèstia, la Caputxeta vermella... Es tracta de Once Upon a Time i la veritat és que al principi li va costar una mica arrancar a la sèrie, i hi ha capítols molt de transició... però n'hi ha que simplement els trobo brillants. Tenen per costum donar-li la volta als contes, centrar-se en qui no eren els protagonistes i treballar els personatges per treure'ls la imatge plana de "bo" i "dolent" que teníem fins ara.

En fi, gaudiu molt de ser els prínceps que han de ser rescatats, les princeses que lluiten pel que volen i de la sèrie si és que la mireu! 

Bona setmana!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.