La primera vegada

Jo no sempre he tingut unes opinions tant liberals, o “radicals” com les que tinc avui en dia… Jo també vaig ser adolescent i he tingut les pors i convenciments típics d’aquesta època. Malgrat tot, sí que he d’acceptar que hi ha una cosa que no he entès mai: tot el debat ètic o la problemàtica que presenta el primer cop.

Durant un temps de la nostra vida, no sabíem parlar. I un bon dia, vam començar a fer-ho, en vam aprendre, i ara hi ha qui no calla mai. Segurament si ens ho haguéssim plantejat, la nostra imaginació ens hauria fet desitjar que les primeres paraules que pronunciéssim fossin… profundes, emotives, prometedores. Uns versos de Shakespeare, un “t’estimo”, un poema de creació pròpia sobre com d'efímera és la vida. Però no en sabíem, així que tot el que vam fer va ser dir un “papa” o un “mama”, pel simple fet que s’assembla al “tatatatatatata” que acostumàvem a pronunciar, i perquè teníem a dues persones davant de la cara, repetint-nos aquestes dues paraules per a que les diguéssim quan abans millor. I si, ens vam estrenar amb un parell de síl·labes repetides de forma estúpida, enlloc de amb un gran parlament. Però què havíem de fer: reservar-nos per a quan trobéssim el moment ideal? La persona ideal a qui dir-li un “t’estimo”? Negar-nos a nosaltres mateixos la possibilitat de parlar per parlar, fins que trobéssim alguna cosa que realment valgués la pena de dir? Millor dir unes primeres paraules, entrenar-nos parlant, i quan arribi el gran moment de fer el discurs de la nostra vida (si és que arriba mai), sabrem com fer-ho, no?

Alguns potser em direu que la metàfora amb aprendre a parlar no compta perquè llavors no teníem ni un indici de consciència, i perquè tampoc no ho recordem. Preneu, doncs, la metàfora que volgueu: aprendre a anar en bici, al costat d'una persona de confiança, o qualsevol altra cosa que haguem après a fer d'ençà que erem petits.

Enteneu-me, tampoc estic d’acord amb les nenes de 12 anys que ho fan per poder proclamar que ja no són verges. Al meu punt de vista és com demanar-li a una senyora de 80 anys que faci el pi. Tot té el seu moment, el cos humà canvia i evoluciona, i hi ha coses que només podem fer quan som nens, d'altres quan som joves, i d'altres quan som grans. No dic que no s'hagi d'esperar per la primera vegada a tenir un cos de dona i no de nena, però més enllà d'això, mai he entès el sentti de "reservar-se", o negar-s'ho a un mateix per motius morals o religiosos.

Dos dies després de la meva primera vegada, la meva mare em va mirar i em va dir "ja no ets verge, oi?". És un d'aquells poders màgics que tenen les mares. Quan li vaig dir que no, només es va encongir d'espatlles i em va dir que li hauria agradat que esperés més, però quan li vaig preguntar "esperar a qué o per a què?", tampoc va saber què dir-me.

Què hi dieu vosaltres?

Que acabeu de passar un molt bon Carnaval!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.