Amor platònic setmanal

Avui és dimecres, i això significa no només que avui s'enterra la sardina, sinó que toca APS! I us porto la terra promesa... o en aquest cas la dona promesa. I avui vinc amb una bellesa exòtica a la qual hem pogut veure a la sèrie de televisió That 70's show, i a la pel·lícula Cisne Negro (de la qual tinc planejat parlar-ne més en profunditat un dia d'aquests). Realment, si us agrada la noia (i el bon cine) us recomano veure aquesta pel·lícula. Però ja en parlarem.

Avui us porto la Mila Kunis, una actriu de 27 anys, nascuda a Ucraïna i que té una mirada preciosa. Com a dades curioses d'aquesta noia, podríem dir que és la dobladora original de la Meg Griffin a Padre de Familia, i que va ser parella del Macaulay Culkin (que ha de ser tota una experiència).

En fi, valia la pena l'espera?

Gaudiu de la setmana!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

La primera vegada

Jo no sempre he tingut unes opinions tant liberals, o “radicals” com les que tinc avui en dia… Jo també vaig ser adolescent i he tingut les pors i convenciments típics d’aquesta època. Malgrat tot, sí que he d’acceptar que hi ha una cosa que no he entès mai: tot el debat ètic o la problemàtica que presenta el primer cop.

Durant un temps de la nostra vida, no sabíem parlar. I un bon dia, vam començar a fer-ho, en vam aprendre, i ara hi ha qui no calla mai. Segurament si ens ho haguéssim plantejat, la nostra imaginació ens hauria fet desitjar que les primeres paraules que pronunciéssim fossin… profundes, emotives, prometedores. Uns versos de Shakespeare, un “t’estimo”, un poema de creació pròpia sobre com d'efímera és la vida. Però no en sabíem, així que tot el que vam fer va ser dir un “papa” o un “mama”, pel simple fet que s’assembla al “tatatatatatata” que acostumàvem a pronunciar, i perquè teníem a dues persones davant de la cara, repetint-nos aquestes dues paraules per a que les diguéssim quan abans millor. I si, ens vam estrenar amb un parell de síl·labes repetides de forma estúpida, enlloc de amb un gran parlament. Però què havíem de fer: reservar-nos per a quan trobéssim el moment ideal? La persona ideal a qui dir-li un “t’estimo”? Negar-nos a nosaltres mateixos la possibilitat de parlar per parlar, fins que trobéssim alguna cosa que realment valgués la pena de dir? Millor dir unes primeres paraules, entrenar-nos parlant, i quan arribi el gran moment de fer el discurs de la nostra vida (si és que arriba mai), sabrem com fer-ho, no?

Alguns potser em direu que la metàfora amb aprendre a parlar no compta perquè llavors no teníem ni un indici de consciència, i perquè tampoc no ho recordem. Preneu, doncs, la metàfora que volgueu: aprendre a anar en bici, al costat d'una persona de confiança, o qualsevol altra cosa que haguem après a fer d'ençà que erem petits.

Enteneu-me, tampoc estic d’acord amb les nenes de 12 anys que ho fan per poder proclamar que ja no són verges. Al meu punt de vista és com demanar-li a una senyora de 80 anys que faci el pi. Tot té el seu moment, el cos humà canvia i evoluciona, i hi ha coses que només podem fer quan som nens, d'altres quan som joves, i d'altres quan som grans. No dic que no s'hagi d'esperar per la primera vegada a tenir un cos de dona i no de nena, però més enllà d'això, mai he entès el sentti de "reservar-se", o negar-s'ho a un mateix per motius morals o religiosos.

Dos dies després de la meva primera vegada, la meva mare em va mirar i em va dir "ja no ets verge, oi?". És un d'aquells poders màgics que tenen les mares. Quan li vaig dir que no, només es va encongir d'espatlles i em va dir que li hauria agradat que esperés més, però quan li vaig preguntar "esperar a qué o per a què?", tampoc va saber què dir-me.

Què hi dieu vosaltres?

Que acabeu de passar un molt bon Carnaval!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Masquerade

Ha arribat una de les festes que més m'agraden de tot l'any... Carnaval! Ja el tenim a sobre, i això significa que els carrers s'ompliran de màgia, de personatges famosos, d'animals, de màscares i de gent fent veure allò que no és. El món sencer es torna un teatre on petits i grans interpreten un paper diferent al de la resta d'any, és el dia del món al revés i d'amagar, d'insinuar, de fer allò que no es fa mai. 

I especialment, com els més observadors haureu intuït, el que més m'agrada són les màscares, la llibertat que dóna no ser reconegut, amagar-se darrere una cara de paper, decorar el propi rostre de tal manera que la nostra identitat quedi silenciada. Heu caminat mai pel carrer amb una màscara? Encara que sigui com la de la fotografia, de mitja cara... la gent ja no ens reconeix, si no som nosaltres que ens identifiquem. I quan se'ns priva la possibilitat de veure la resta de la cara, la mirada és el que guanya pes, es converteix en clau i desprén una força increïble. 

És el clàssic debat entre ensenyar o insinuar... Una màscara és un complement elegant, de seducció, que aporta el joc de no saber qui hi ha darrere d'aquella nova cara. Dóna poder al qui la porta, poder de reconèixer i no ser reconegut, i una certa impunitat per gaudir de l'anonimat davant d'aquells que normalment saben qui som. Tenim la mateixa cara durant 364 dies a l'any... Carnaval és per canviar-nos-la, per somiar que som diferents, per convèncer als altres de que ho som, i per seduir-los amb la nostra nova fesonomia. Hi pot haver una festa millor en tot l'any?

Bon Carnaval! Aprofiteu que ara està permés, disfresseu-vos, i seduiu.

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Parlant de màscares... no podia faltar una escena d'aquest tipus.

Amor platònic setmanal

Bon dimecres! En primer lloc vull demanar disculpes per aquesta setmana de silenci total, he estat reflexionant sobre com solucionar el món, però no he trobat la manera. La qüestió és que vinc amb energies renovades i amb moltes ganes d'omplir el mes de març de reflexions i cares noves.

I precisament això és el que porto avui: una nova persona a qui venerar! Aquesta setmana és el torn d'un noi, així que aquells que només esteu interessats en dones, haureu d'esperar al proper dimecres, però us asseguro que valdrà la pena (tinc algunes idees...). 

Quant a avui! Us porto un noi que simplement m'encanta... Torno a escombrar cap a casa per mostrar-vos una d'aquelles persones de les quals és complicat posar-vos fotografies. Es tracta d'un music que té diversos grups de música en català, i que no es considera a sí mateix un sex symbol. D'aquesta manera, totes les fotos que puc trobar són d'ell sobre un escenari, ja sigui amb un micro tapant-li mitja cara, o amb la boca ben oberta per estar cantant... Us posaré un vídeo perquè em creieu quan dic que en directe és un home espectacular. 

Sense més preàmbuls, avui us porto el David Rosell, un fantàstic guitarrista i cantant de 34 anys, que viu a Taradell (per allà Vic), i que té un estudi de gravació. En "sus años mozos" portava melena, i la veritat és que no li sentava especialment bé... mai em vaig fixar amb ell fins que es va tallar el cabell. Però en un escenari és un bombó, amb un posat entre tímid i trapella, i a una de les fotos que us poso m'encanta l'aire de "dolent" que porta.

I el vídeo, que els que no estigueu interessats en el David per "manca de femenitat" potser també hi trobeu alguna cosa d'interessant.

Tinc unes ganes de tornar-lo a veure en directe... tot i que ell (com vosaltres... jeje) no sap qui sóc jo...

Fins aviat!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.