La paraula fatídica

Aquest cap de setmana m'ha servit, entre d'altres coses, per reflexionar sobre una qüestió que s'allunya una mica (però no gaire) de la temàtica habitual d'aquest bloc. I es tracta de la necessitat humana de dir "t'estimo" als altres. 

Una vegada un amic em va dir que no es pot demanar permís abans d'abraçar a algú, que si volem abraçar-lo hem de córrer el risc i fer-ho, sense més. Suposo que amb dir "t'estimo" deu passar el mateix, i que és per això que a vegades fa tanta i tanta por pronunciar-ho, exposar-nos a que una altra persona de la qual desconeixem els pensaments, conegui els nostres. Que sàpiga fins a quin punt és important a la nostra vida, i que pot fer-nos mal només amb fer petar els dits.

I el que trobo més curiós és que, com a mínim des de la meva experiència, hi ha cops en què és més important o necessari dir-ho que sentir-ho. Enteneu-me, no hi ha res com saber-se correspost, sobretot si és al 100%, però deixar anar un "t'estimo" pot ser alliberador fins a punts insospitats. I és que guardar els sentiments dins nostre fa que ens cremin a la llengua i actuem de forma irracional, perquè ens quedem aclaparats per les nostres pròpies emocions i no som capaços de veure-hi més enllà. També hi ha qui mai veu més enllà, hagi expressat o no allò que sent, però aquest és un altre tema. 

En fi, que com veieu aquest Sant Jordi, enlloc de centrar-me en el que toca i fer-vos un post sobre llibres... m'ha tocat de patir això de "el dia dels enamorats".

El meu consell? Crideu que estimeu, i que passi el que hagi de passar. Què pot ser el pitjor? Que no sigueu correspostos i us quedeu com estàveu abans? Potser no és un gran risc, sobretot si ho comparem amb la recompensa que dóna l'altra opció. 

Estimeu, digueu-ho, i gaudiu de la primavera!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.