Amor platònic setmanal

Bon dimecres! Com heu passat les festes? Tot bé?

Agafeu-vos fort, nois i noies, perquè avui vinc a descobrir la sopa d'all... Però es tracta d'un fenòmen de la natura (i probablement dels quiròfans) digne de menció. Us porto una actriu molt famosa precisament per ser un bombonet (tampoc és que posi en dubte la seva capacitat interpretativa, però les coses com són). I és... la Jessica Alba!

Es tracta d'una actriu mexicana de naixement que precisament demà fa 30 anys, i que ha fet diverses pel·lícules (com Los 4 fantásticos, de rossa amb els ulls blaus!), i sèries (com Dark Angel). L'hem pogut veure amb molts estils diferents i amb el cabell de diferents colors, però jo personalment trobo que el que millor li senta és el castany o el negre. Per gustos es van fer els colors, suposo.

Què maca que és! ^^

Bé... de moment això és tot! Per més amors platònics, ens veiem d'aquí a una setmana... i si us interessen les meves reflexions socials... aneu entrant! 

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu

La paraula fatídica

Aquest cap de setmana m'ha servit, entre d'altres coses, per reflexionar sobre una qüestió que s'allunya una mica (però no gaire) de la temàtica habitual d'aquest bloc. I es tracta de la necessitat humana de dir "t'estimo" als altres. 

Una vegada un amic em va dir que no es pot demanar permís abans d'abraçar a algú, que si volem abraçar-lo hem de córrer el risc i fer-ho, sense més. Suposo que amb dir "t'estimo" deu passar el mateix, i que és per això que a vegades fa tanta i tanta por pronunciar-ho, exposar-nos a que una altra persona de la qual desconeixem els pensaments, conegui els nostres. Que sàpiga fins a quin punt és important a la nostra vida, i que pot fer-nos mal només amb fer petar els dits.

I el que trobo més curiós és que, com a mínim des de la meva experiència, hi ha cops en què és més important o necessari dir-ho que sentir-ho. Enteneu-me, no hi ha res com saber-se correspost, sobretot si és al 100%, però deixar anar un "t'estimo" pot ser alliberador fins a punts insospitats. I és que guardar els sentiments dins nostre fa que ens cremin a la llengua i actuem de forma irracional, perquè ens quedem aclaparats per les nostres pròpies emocions i no som capaços de veure-hi més enllà. També hi ha qui mai veu més enllà, hagi expressat o no allò que sent, però aquest és un altre tema. 

En fi, que com veieu aquest Sant Jordi, enlloc de centrar-me en el que toca i fer-vos un post sobre llibres... m'ha tocat de patir això de "el dia dels enamorats".

El meu consell? Crideu que estimeu, i que passi el que hagi de passar. Què pot ser el pitjor? Que no sigueu correspostos i us quedeu com estàveu abans? Potser no és un gran risc, sobretot si ho comparem amb la recompensa que dóna l'altra opció. 

Estimeu, digueu-ho, i gaudiu de la primavera!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Somiatruites

Siguin del color que siguin, m'encanten els somnis ("sèrie de pensaments, imatges i emocions que ocorren durant el son", by IEC). M'agrada dormir, i somiar imatges incoherents, sensacions, confondre sorolls reals amb telèfons sonant dins la meva història particular... M'agrada quan tenen trama, i quan no en tenen, quan el surrealisme que hi ha latent dins meu, es converteix en el propietari de la meva ment.
I m'entussiasmen els somnis eròtics, com no podia ser d'una altra manera... tot i que normalment els meus amants somiats són persones a qui mai m'he mirat dues vegades seguides, o si ho he fet, ha sigut sense cap tipus d'intenció passional. Això sí, estic molt d'acord amb l'Albert Espinosa (autor del llibre "Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo", molt recomanable) quan diu que hauríem d'explicar els nostres somnis eròtics a la gent amb qui somiem. Realment seria molt divertit veure la cara de segons qui quan li diguéssim "Aquesta nit he somiat que ens enrotllàvem després d'haver salvat el món". 

Quin és el vostre somni preferit? En el meu cas, em quedaria efectivament amb el somni on era una agent secret que formava part d'un equip de quatre persones, salvàvem el món i després ho celebrava amb una amiga meva; o amb un en què viatjava a l'edat mitjana per intentar seduir a un príncep, tot i que no ho aconseguia i tornava a la meva casa de pagesa amb el marit borratxo i 14 fills.

Bé... me'n vaig a viam què em depara el coixí avui. Que tingueu somnis... picants!

Bastet

Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Amor platònic setmanal

Avui és dimecres i he decidit reobrir l'apartat APS d'aquest bloc, ja que realment va ser el motiu pel qual el vaig començar a escriure. 

Us porto un amor platònic que sé que si algú se'l llegís (doncs crec que tots els lectors que tenia vau abandonar el vaixell durant la gran quaresma) segur que no hi estaria gens d'acord. Es tracta d'un cas estrany perquè és el tipus de noi que no m'acostuma a agradar (ros, ulls blaus i extremadament "catxes"), però que al barrejar-se actor i personatge m'han enamorat.

Es tracta de l'Alexander Skarsgârd, un actor, director i guionista de Suècia, de 34 anys, que interpreta el paper de l'Eric Northman a la sèrie que adapta els llibres de la saga Sookie Stackhouse, True Blood. La seva primera aparició a la sèrie és bastant decepcionant ja que porta els cabells llargs (com exigeixen els llibres) i no és el seu look més afavoridor... però durant la segona temporada es talla els cabells i el resultat és impressionant. 

Ja he avisat que és un APS conflictiu... massa quadrat? Massa ros? No ho sé... jo la veritat és que no li sé veure aquests defectes, ara per ara. També pot ser que influeixi el seu personatge de "vampir" (l'únic personatge que realment ho sembla... retorçat, capritxós, manipulador... el noi dolent, vaja). Però m'agrada. També m'havia plantejat de fer-lo com a APS de parella, perquè la seva xicota és realment preciosa... però no arriba al nivell d'amor platònic, la trobo massa prima i li falta el punt de dir... oooooh!! Us deixo el link a la Kate Bosworth perquè opineu vosaltres mateixos.

La propera setmana, més!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

Operació retorn

S'està acabant la Quaresma... de fet molts ja esteu celebrant la setmana santa. I es veu que, tot i no tenir-ho previst, aquesta època religiosa d'austeritat i reflexió m'ha fet estar pausada i sense gran cosa a dir. Us ha molestat el meu silenci? Em sap molt greu, de debò, però ja us vaig avisar... Sóc capritxosa, em moc a impulsos i fins ara havia estat més constant del que era d'esperar.
Però és primavera, i si bé no tinc la sang gaire alterada (de moment), noto l'energia que aporta aquesta estació. I tinc ganes de tornar a dir la meva.

Avui reinauguro el bloc amb un tema realment horrible... l'operació bikini. Es tracta, gairebé podríem dir, d'una nova tradició que moltes persones celebren cada any, posant-se a dieta, comprant-se cremes i preparant-se per anar al ball de final de curs. I és que l'estiu és l'equivalent a aquest ball, al moment de glòria, a la gran celebració anual que arriba després de mesos de fred i d'estar tancats a casa (o d'exàmens, aquells que en tenen).
En realitat (i com segurament haureu endevinat) em sembla una tradició bastant ridícula... No sóc partidària de passar gana, malgrat haver-ho fet, i adoro la naturalitat. Arreglar-nos una mica el dia que volem lluir? Sí. Patir com uns desesperats per fer-ho?... Puc ser hipòcrita al fer-ho (depilar-se amb cera no és precisament una manera de passar-ho bé), però dic que no.

Virgencita, que me quede como estoy... i que trobi temes més interessants pel bloc!

Bastet
Aquesta sóc jo, i he tornat.