M'ha agafat un rampell... I me n'he adonat de com n'estem, d'equivocats, així en general! Per ser una mica més concrets, us diré que estic parlant del concepte que tenim d'estimar a algú i de ser o no ser correspostos... Algun dia havia escrit alguna línia sobre aquest tema, però crec que mai un post sencer. I és que crec que la societat ens ha educat per esperar molt de l'amor, però no de nosaltres mateixos, sinó per esperar i exigir molt de la persona a qui anomenem estimada. El fet d'estimar-lo és al que menys importància li donem, sempre ens fixem en si l'altre ens estima com nosaltres volem que ens estimi, en si fa tot allò que voldríem per nosaltres, en com ens afecta a nosaltres el que ell/a faci.
I com pretenem ser feliços si deixem que la nostra vida depengui d'algú altre que prou feina deu tenir amb la seva? Enteneu-me, no estic anant en contra de l'amor, ni de compartir la vida amb algú altre... Estem a la primavera, que tot ho altera, i no puc fer un escrit de rebuig envers tots aquests sentiments que provoca. Només pretenc dir que hauríem de ser conscients que ser estimat no és mai tan important com estimar. Això ho vaig aprendre de l'Albert Espinosa, de qui us recomano els llibres. Estimar és el que ens converteix en elements actius, allò que pot fer que ens acostem a com nosaltres volguem ser. Estimes algú? Considera't molt afortunat de sentir totes aquestes coses dins teu... aquest nervi per estar amb l'altra persona, aquesta capacitat per veure-hi els detalls que fan que aquesta persona s'elevi per sobre de la resta per a tu, aquesta necessitat de vetllar per ella.
És possible que ara em salteu al coll però de debò és tan dolent estimar i no ser correspost, o és el que ens han dit sempre i per això ni ho dubtem?
I tampoc entenc per què dir-ho està tan mal vist... Perquè sí, dir-li a una altra persona: m'he penjat de tu, és una font inesgotable de problemes, si l'altra no sent el mateix. El fet de dir-ho en veu alta és el de menys, m'imagino... si jo t'estimo, tant li fa que t'ho digui com que no: el fet és el mateix. Però com per la nostra societat estimar és sinònim de carregar a l'altra persona de responsabilitat sobre la nostra felicitat... coi! Clar que serà una mala notícia, no? Per què pronunciar "t'estimo" ha de suposar un canvi en algun sentit? Per què no pot ser un moment d'alegria i prou? Mira, què bé, algú m'estima! No és una lloança, en realitat? Et considero tan increïble que... t'estimo!
Culleres... això no és dolent, no?
Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.
