Bon diumenge!
Com us han anat aquests dies en què no heu tingut res rosa per llegir? Us heu pres unes vacances? Heu fet algun viatge interessant? Heu conegut a alguna persona irresistible? L'heu amagat entre els vostres llençols? Jo no tinc cap d'aquestes excuses tan fantàstiques, realment he començat un altre projecte... i tinc la mala costum d'abocar-me de cap en les idees noves, així que em converteixo en inconstant amb la resta de coses. Però no he vingut a explicar-vos la meva vida. Bé, potser sí però en tot cas no d'aquesta manera.
Començaré de nou.
Estimats lectors, avui vinc per reflexionar sobre un tema que porta molt temps donant voltes dins del meu cervell i que aquesta setmana ha aflorat a la superfície. En realitat és un tema molt complex (començo aquest segon any amb reptes grans, perquè no sé si me'n sortiré d'explicar-vos tot el que vull), i és que vull parlar de la dualitat que tenim tots dins nostre, sobre fer o pensar o ser de la manera que ens han explicat que està bé, o sobre la rebel·lia de fer realment allò que volem, o allò que ens atreu però sabem que no està bé. Què significa ser bona o mala persona?
No sé si haureu vist Black Swan, que va ser la pel·lícula per la qual em vaig plantejar aquest post per primera vegada (en tot cas, us la recomano ferventment). Tracta, si em permeteu fer-li la deshonra d'explicar-la en una línia, d'una ballarina que viu reprimida i que per fer el paper protagonista a El llac dels cignes explora la part més fosca o amagada de sí mateixa. El que li passa al personatge després no té res a veure, però el que sí que em crida l'atenció és el que fa quan experimenta què és no ser tan bona nena: surt de nit, s'obsessiona amb l'èxit i amb la competència, beu, es droga, folla, té una relació lèsbica, es queda adormida... Ben bé sembla una llista dels pecats capitals, l'avarícia, l'enveja, la luxúria, la mandra, la ira. I és que des del meu punt de vista, quan parlem de bones o males persones sempre entra en joc l'estimadíssima moral cristiana... que per molt que pensem que la tenim superada apareix quan menys l'esperem per donar-nos una bona mossegada. Qui no s'ha sentit mai lleugerament malament, per uns segons, després d'haver-se'n anat al llit amb una persona que no coneixem i a qui no tenim intenció de conèixer més?
Què és ser mala persona? Deixar via lliure als nostres instints, o negar-nos-els? Quins són els valors que realment ens fan poder ser considerats bons? L'hedonisme, els capricis, el joc, la seducció, la inconstància?
Tant de bo fos tan senzill com diu a la fotografia d'abans... Heroe or villain, i escull-ne una opció. El problema d'aquestes divisions entre bons i dolents, és que pràcticament tots ens considerem a nosaltres mateixos bona persona. I en realitat, què hauríem de fer per no ser-ho? Intentar manipular a algú per a que faci el que nosaltes volem? És que no fem això constantment? Quan intentem seduir a algú, no estem actuant per modificar el pensament i les accions d'una altra persona per obtenir-ne un benefici? I saber com respondran les persones si nosaltres pretenem manipular-les és, doncs, ser dolent, o saber ser-ho?
L'altre dia parlava amb la Marta en aquest sentit... I jo estava pensant en tot allò de "la millor manera d'aconseguir el que vols d'una altra persona és que es pensi que ha estat idea seva"... I se'm va quedar mirant amb els ulls com a plats i va cridar un "jo!, quina por que fas! Això no m'ho faràs a mi, no?..." que em va deixar glaçada. Realment em vaig plantejar si malgrat el que jo pensi no resultarà que sóc mala persona... I per no saber, no sé ni si això és realment dolent, o si en realitat tots som la bella i la bestia, el cigne blanc i el negre, l'heroi i el... vilà (us juro que ho he buscat al diccionari i és així!).
En fi, sé que el tema ha estat una mica espès... Però feia temps que em rondava.
Sigui de bones o males persones, concediu-vos el caprici que tingueu aquesta setmana! Que en gaudiu!
Bastet
Aquesta sóc jo, i ja sé que m'adoreu.
