dimecres, 29 de juny del 2011

Amor platònic setmanal

A mi em perdonareu les noies (i nois) a qui us agradin jovenets... però per mi el millor moment dels homes (així, en general, tot i que hi haurà excepcions) és al voltant dels trenta anys. Mireu la majoria de APS masculins que he penjat en el bloc rosa... pràcticament tots tenen sobre els 32 anys! I els que encara no els tenen, estic convençuda que milloraran quan hi arribin.
És el cas de l'APS d'aquesta setmana, que també té aquesta edat (33 anys recèn fets, per ser exactes) i ha millorat com el bon vi. Qui hagués dit, fa deu anys, que aquell noi en qui ningú es fixava de Dawson's Creek, acabaria sent tot un home capaç de despertar tantes passions? O si més no, les meves! 
Parlo ni més ni menys que del Joshua Jackson, un actor canadenc que després de molts anys de fer feines sense gaire impacte mediàtic ha reaparegut a les nostres pantalles amb la sèrie Fringe. Us en deixo unes fotografies per a que valoreu aquest bombó millorat amb el temps.





M'encanta la fotografia del jersei marró... i això que normalment prefereixo les samarretes negres, però vaja.

En fi, fins aquí el APS d'aquest dimecres.
Espero que n'hagueu gaudit i que passeu una molt bona setmana!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

dimecres, 8 de juny del 2011

Amor platònic setmanal

La intenció d'avui era posar-vos només un APS femení... però com l'últim que vaig publicar també era una noia, m'ha donat per pensar en quins nois he convertit en amors platònics des que us ho vaig explicar per última vegada... i taxan! Sense voler-ho ni esperar-m'ho, ha sortit un APS de Parella!

Aquesta parella lamentablement ja no està unida... és una mica curiós perquè van decidir casar-se, i uns mesos després van decidir que millor no ho feien. Però la qüestió és que els hem vist junts dins la pantalla, i es veu que també ho van estar fora... i personalment crec que queden fantàstics l'un al costat de l'altre.

La primera és la preciositat que us volia posar avui ja fos sola o acompanyada. Es diu Jennifer Morrison, és una actriu dels Estats Units que té 32 anys (què em passa amb aquesta edat que la majoria dels meus amors platònics la tenen?) i que és coneguda per fer el paper de la Dr. Cameron a la sèrie House. La trobo preciosa, i em sap bastant greu no haver-la vist enlloc més que a la sèrie, ja que el seu personatge és el d'una noia molt responsable i assenyada. A viam si tenim sort i un dia ens sorprèn amb un altre registre. 
De moment, us deixo unes fotografies per a que em digueu què en penseu:




En aquesta última em fa una mica de por, però vaja... 
I ara passem al no-nuvi! Es tracta del Jesse Spencer, actor també de 32 anys (ho veieu?) que interpreta al Dr. Chase a la mateixa sèrie. És una d'aquelles persones que l'únic que pot no agradar-nos d'ell... és que és massa maco! Ros, ulls blaus... és el típic noi guapo, però realment té encant. 




I aquí fotos dels dos junts perquè m'entengueu quan dic que feien una parella fantàstica:



En fi, que passeu molt bon dimecres!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

dimarts, 7 de juny del 2011

Saps de què m'he enterat?

Avui escric per parlar d'un tema d'aquells que ens agraden i ens fastiguegen per parts iguals... Avui vull reflexionar sobre radio patio!
I és que... no em direu que no ens salten les alarmes quan intuïm que un cotilleo ben fantàstic està a punt d'arribar a les nostres orelles? Però a la vegada, sóc de poble, cosa que significa que això arriba a nivells insospitats i que és la costum més horrible que hi ha en petites comunitats de persones. Avui estava mirant fotografies d'un noi a qui amb prou feines he vist un parell de vegades, parella de la Marta. Tampoc és que la Marta i jo siguem íntimes... ella mai m'explicaria les seves aventures sexuals. I malgrat tot això... sé què és el que li agrada a aquest noi! Conec les seves peculiaritats i els maldecaps que li ha portat a la Marta adaptar-s'hi! Per què?
Radio patio, señores!


I hi ha rumors sobre mi, oi tant! L'altre dia em van informar dels motius "reals" (que fins i tot jo desconeixia) dels meus actes... I jo que creia que em coneixia! Doncs es veu que la meva vida ja no és propietat meva... I la reflexió és: com passen aquestes coses? La resposta és depriment, al meu parer... Perquè només pot significar que hem confiat en algú que no tocava, i que la nostra versió ha quedat reduïda a la base d'una història molt més interessant, com qui juga al joc del telèfon.
Radio patio, señores!


I aquí és on torno a un dels meus temes recurrents: la fidelitat. Direu, i què té a veure amb radio patio? Doncs al meu parer, tot. Perquè per mi ser fidel és molt més que una qüestió de parella, d'acceptació de la monogamia o de reprimir-se sexualment. Per mi la fidelitat és posar els interessos d'una altra persona per sobre de tot, declarar-la sagrada i vetllar per a que sigui feliç. I ja pot ser la nostra parella, un amic, o un simple conegut.
Una situació: Tens dos amics, un t'ha dit una cosa de l'altre i t'ha demanat que no li ho diguis. A qui seràs fidel? A l'amic A que ha confiat en tu i t'ha demanat silenci, o a l'amic B que segurament si fos al revés t'ho explicaria? 
Fidelitat o... Radio patio, señores! 

I tampoc és que critiqui a totes les persones que triarien explicar-li-ho a l'amic B, no em malinterpreteu! Jo mateixa l'altre dia li vaig explicar al Jordi qui m'havia confessat que el troba molt atractiu! Simplement la fidelitat no està amb A sinó amb B... i el pes de poder donar un notición, que també ens interessa!

I vosaltres, teniu vides secretes? Us heu enterat del que diuen de vosaltres? Ui, si jo t'ho expliqués...

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.

dilluns, 6 de juny del 2011

Ecs!

És difícil parlar de les relacions d'ex-parelles quan tens una ferida al pit del tamany de Massachussets... Però la millor part de les ferides és que tard o d'hora es curen, i resulta que avui fa un dia fantàstic, he descobert que a la fruiteria del meu poble tenen preus molt baixos... i que existeixen joves desconeguts al meu poble, de molt bon veure! Així que aprofitaré aquest sentiment de tranquil·litat pueblerina per explicar-vos les meves reflexions al voltant del conflicte "ex" o "ecs" (depenent del cas).
És complicat, sovint absurd, i no hi ha cap possible manual d'instruccions per a fer-ho més fàcil i menys dolorós. I aquest ve a ser el meu principal consell: no hi ha dues parelles iguales, ni dues ruptures iguales... així que en realitat tant li fa si tot el món us crida que ho esteu fent malament, si els amics diuen que la única solució és deixar de veure a la persona en qüestió durant un mínim de sis mesos, o si la família pensa que us esteu enfonsant més que mai. Perquè potser no passa això, potser esteu fent el vostre propi camí, i resulta que al final arribeu al mateix lloc que els altres han arribat pel seu. 
Us explicaré el cas de la ruptura amb el Jordi, en que vaig decidir fer el que està socialment acceptat: allunyar-me'n i deixar-li espai per curar-se les ferides i per curar-me jo les meves. Va acabar com el rosari de l'aurora, i vam trigar quatre anys a poder parlar amb normalitat.
Ara us explicaré el cas de... li direm Marta, per variar. Quan ho vam deixar va ser... dolorós, estrany i dificil. Molt. A més vam decidir que no volíem deixar de parlar, de veure'ns, de ser amigues. A causa d'això hi ha hagut malsentesos a patades, però al final... sembla que hem trobat l'equilibri. I només hem trigat... posa-li set mesos. Vale, no és poc... però més són quatre anys!
Així que la meva recomanació és... paciència, i que no us ofusqueu pel que està socialment "comprovat". Simplement potser no s'adapta a vosaltres.


I malgrat que el tema d'avui sigui una mica lúgubre... espero que l'estiu us porti molts "news" i cap "ecs"!!

Bastet
Aquesta sóc jo, i ben aviat m'adorareu.